Prometia el debat de Sant Julià si no emocions més fortes, com a mínim diferents, ni que només fos per la insòlita presència de tres candidats en lliça en unes comunals marcades pel bipartidisme. S’enfrontaven el discurs net, polit i ordenat, pelet mecànic, de Cerni Cairat, amb el caràcter més impetuós i volcànic de Josep Majoral i un Antoni Miralles còmode en la posició de franctirador sense res a perdre-hi. Tots van tenir el seu moment. Cairat va passar a l’ofensiva gairebé des del començament –“Hem treballat de manera dialogant i constructiva davant d’una majoria més preocupada pel titular i per la foto que pel llarg termini”– i ell i Majoral es van anar enganxant al llarg de la nit. La més sonada, probablement a compte de l’abocador de la Rabassa i l’ordinació que limitarà a vint els camions que podran circular per la carretera. Majoral li va retreure que no se l’havia mirat, i Cairat s’hi va tornar sense manies: “No sigui cínic, ens la va facilitar a un mes de les eleccions, quan havien aprovat l’ampliació de l’abocador sense ni tan sols passar per comissió. Simplement li torno el tracte que ens ha dispensat a nosaltres”.

N’hi va haver més, a compte de Naturland. Ara Majoral: “No digui que hem assumit les tesis de Desperta Laurèdia perquè vam tancar el parc d’animals, perquè el que vostès defensaven el 2019 era el tancament del parc, que aquest any facturarà 5,2 milions... i no serà gràcies a les seves aportacions al consell d’administració”. Cairat no se’n va poder estar: “Quan parli de Naturland li demano que primer es miri al mirall, perquè va ser el seu partit el pare de la criatura”.
El cap de llista de Per Sant Julià també va tenir el seu moment: es va desviar del consens general sobre la residència universitària a l’hotel Pol, va demanar que s’hi ubiquessin els pisos tutelats, “perquè els padrins no estiguin a un quilòmetre i mig del centre”, i es va marcar propostes pintoresques com ara el conseller de barri i el matí del cònsol. Com més perdut semblava entre el frec a frec entre els altres dos rivals, va tornar a la vida amb la seva visió de Sant Julià com a poble de les compres i l’avinguda Verge de Canòlich com “el Portal de l’Àngel lauredià”. Es tracta de donar-li la volta a una parròquia que comercialment està morta: “Avui a Sant Julià no et pots comprar unes sabates”. Ningú no el va rebatre. I va posar el dit a la nafra amb una dada inquietant i que sorprenentment va passar desapercebuda: “El 40% de la gent gran de Sant Julià depèn de Càritas. No té per viure. Hem de treballar perquè no depenguin de la caritat”.

El minut d’or final va ser seu, contra tot pronòstic. Li va sortir un al·legat entre melodramàtic i revolucionari: “Som la veu dels comerciants oblidats, dels treballadors que no troben un lloguer assequible, dels joves sense lloc on reunir-se, dels padrins abandonats en residències. Que Sant Julià torni a ser de tothom, i no d’uns quants”. Cairat va insistir en aquest to salmòdic tan seu, que tan aviat li dona un aire de rigor i de solvència com corre el risc d’anestesiar el personal – “El nostre tarannà dialogant i moderat ens ha permès participar en algunes fites. Però ara les hem de liderar. Avui ja no ens sentim minoria”– i Majoral, per acabar, va exhibir gestió i es va posar institucional: “Hem complert el 90% del programa de fa quatre anys, i el que presentem ara és 100% realista i posa el ciutadà i la participació en el centre de tot”.