El representant dels pensionistes al consell d’administració de la CASS, Lluís Sàmper, parla en aquesta entrevista sobre l’estudi dels fons de reserva de la branca de jubilació.
¿Quina opinió li mereix la informació que ha transcendit de l’estudi dels fons de reserva de la branca jubilació?
Estic convençut que els escenaris de futur que ens ofereix aquesta part de l’estudi que ha transcendit poden ser uns altres de ben diferents. Considero que l’estudi està fet a massa llarg termini i que en el trajecte poden passar moltes coses ara imprevisibles que poden fer, o no, més sostenible el sistema. Serà necessari seguir de prop l’evolució dels fons, però per això no s’ha de crear alarma social perquè tothom corri a fer-se un pla de jubilació privat. Si algú ha cotitzat per tenir una jubilació, n’ha de poder gaudir.
Aquesta mena d’estudis es fan basant-se en una legislació constant, uns rendiments del fons, una variació de l’índex de preus al consum i uns canvis demogràfics i econòmics. Partint d’allò que estableixen els textos legals en vigor en matèria de seguretat social, es construeixen uns escenaris de futur. Es basen en tendències que poden tenir o no continuïtat i que fins i tot es poden capgirar en un moment donat, en canviar l’entorn o la situació econòmica.
La tendència sembla que assenyala una reducció dels assalariats per cada jubilat.
Són tantes les variables que hi intervenen que només una petita evolució en un sentit o en un altre, en una part o en cada una d’elles, fa trontollar el pronòstic en positiu o en negatiu.
Si, per exemple, minvés fins a tres el nombre d’assalariats actius per cada jubilat, el sistema seria en aquest cas, al meu entendre, igual de sostenible que ha estat fins ara: les persones actives paguen les pensions de les passives, i generen alhora unes reserves per cobrir períodes turbulents com el que passem ara mateix. O sigui, que si el sistema és considerat insostenible ho era tant al principi de funcionar la CASS com ara. Fins i tot jo diria que més, ja que persones que no havien cotitzat mai o molt poc van tenir dret a pensions de jubilació immediatament.
Segons el que afirmen molts economistes, el llindar en què el sistema comença a no ser sostenible se situa en 2,5 assegurats actius per cada un de passiu i el nostre sistema encara és lluny d’aquestes xifres. En definitiva, tots els escenaris de futur, els optimistes i els pessimistes, només són unes meres hipòtesis de referència i així s’han considerar.
Però cal actuar abans de tenir la pedregada a sobre.
La CASS ha de disposar d’una eina per saber les variacions dels paràmetres que hi intervenen. Avui hi ha eines informàtiques que permeten anar-los corregint. Si creix l’esperança de vida, cal corregir les cotitzacions i no esperar 40 anys.
¿Quines mesures creu que es poden prendre per mantenir l’equilibri del sistema de pensions?
Qualsevol variació futura en els paràmetres que intervenen o en les lleis i reglaments sobre la matèria pot repercutir de forma influent en el fet que es compleixi o no la hipòtesi de futur. Si es variés, per exemple, el percentatge de cotització per jubilació, ara molt baix, és obvi que canviarien les perspectives favorablement. Sobta veure que els pressupostos d’enguany no contemplen uns ingressos més elevats per cotització. Fa la impressió que hi ha més interès a retallar que a recaptar més per situar-nos a nivells semblants als del nostre entorn europeu.
També he de dir que força estudis anteriors, per sort, no han encertat en els pronòstics. Crec que seria bo que, una vegada penjat a la xarxa, el document fos objecte d’una anàlisi aprofundida per part d’un expert independent per poder contrastar opinions i no quedar-nos amb una sola visió.
¿No ho és aquest, d’independent?
No tenim un segon estudi per contrastar-lo. Seria bo que aquest segon no fos fet per una entitat que sigui un banc.
Ha demanat que l’estudi es publiqui a la web de la CASS.
Penso que hauria estat millor que, un cop vist per les persones destinatàries, l’estudi fos publicat a la web de la CASS com tots els altres. És un afer que ens incumbeix a tots i no hi hauria d’haver opacitat en la difusió. A més, em sorprèn que l’estudi hagi estat filtrat de forma parcial, cosa que ha creat un veritable desconcert en l’opinió pública, en particular entre la gent gran. La persona que ha filtrat la informació parcial penso que ho ha fet de forma interessada i ha triat el que és més sensacionalista, sense adonar-se, o potser sí, que creava alarma social.
També vull pensar que el cap de Govern, quan ens deia que eren 2.400 milions d’euros els que s’haurien d’esmerçar per pagar les pensions compromeses, es referia a un període de temps més curt del que contempla l’estudi, que eleva aquest compromís a 4.000 milions, segons el que ha transcendit.
Hi veu una intenció al darrere.
El premi Nobel d’economia Paul Krugman, en relació amb les perspectives econòmiques actuals, ha dit recentment que a mitjà termini no són magnífiques però tampoc són terribles i que a llarg termini se’ls presta massa atenció. A més, sobre la crisi econòmica conclou que els proporciona una excusa per retallar els programes socials, i sovint fa la impressió que aquest és el seu vertader objectiu.
Krugman defensa que és hora de centrar-se en l’estat de l’economia, que segueix deprimida, i el problema de l’atur a llarg termini. En resum, ens diu que potser que obrim el paraigua quan comenci a ploure, no abans, i comencem per resoldre molts altres problemes que són prou importants. ¿No seria millor atacar les causes que els efectes?
Respecte a la CASS també s’ha conegut que el personal gaudeix de certs avantatges laborals. ¿Què n’opina?
També en aquest aspecte la CASS ha estat centre d’atenció, sense tenir en compte que altres parapúbliques també els tenen encara que siguin de diferent índole i valor econòmic. Han estat fruit de decisions dels diferents consells d’administració, que han estimat que les plantilles els mereixien, malgrat que en alguns casos el propòsit no tingués una cobertura legal.
Personalment opino que ara ja són uns drets adquirits i el que s’imposa és que una llei equipari els drets i les obligacions dels empleats d’unes parapúbliques i les altres, ara molt dispars. Un altre debat diferent seria si s’ha de fer el mateix entre aquests i els funcionaris.
I parlant de la nova llei de la seguretat social, ¿què hauria d’incloure respecte a l’actual?
A grans trets, seria desitjable que respectés els drets adquirits, les expectatives dels assegurats, i que el nou text s’adaptés al Codi europeu de seguretat social vigent a Andorra des de l’1 de gener del 2005. Només un exemple per il·lustrar com actualment no s’hi adapta. Mentre que el Codi europeu de seguretat social, per tenir dret a la pensió de viduïtat, exigeix cinc anys de cotització del cònjuge difunt, sense precisar res més respecte al període de carència, la nostra llei demana 60 mesos cotitzats dins dels 72 anteriors al traspàs de la persona assegurada. Això fa que molts vidus no puguin gaudir de la pensió de reversió vitalícia, ni tan sols d’un capital pel valor dels punts acumulats, si el traspàs de la persona difunta s’ha produït abans d’arribar a la jubilació.
La nova llei també hauria de preveure de manera explícita el caràcter sumatori del percentatge d’invalidesa que convergeix en una mateixa persona per accident laboral i no laboral i malaltia comuna i professional, per evitar que el càlcul per separat no agregat perjudiqui la persona assegurada.
¿I sobre les pensions no contributives que van ser assumides pel fons de pensions?
Les pensions no contributives satisfetes pels fons de pensions del 1968 al 2008 totalitzen 255 milions. Si fossin retornats a la CASS per l’Estat alleugeririen les arques del fons de pensions de jubilació i possiblement permetrien sobreviure a aquest període de crisi sense haver de fer retallades. Una disposició transitòria podria preveure el retorn a terminis en deu o vint anys.
Es remarca que l’esperança de vida s’allarga i per això les pensions públiques no es poden sostenir.
Economistes com Miren Etxezarreta i Vicenç Navarro indiquen que les mitjanes estadístiques d’esperança de vida no són representatives i són més aviat reflex d’una progressiva disminució de la mortalitat infantil que no pas d’un allargament de l’esperança de vida. Per retardar l’edat de jubilació no envellirem més tard. Cal donar pas als joves perquè s’incorporin al mercat de treball, i per això les persones grans els hem de fer lloc. Com més joves s’incorporin al mercat laboral més sostenibles farem les pensions.
El president del consell d’administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social va assenyalar que les pensions d’invalidesa són massa generoses. ¿Comparteix la seva opinió?
En relació amb les que atorgava la legislació anterior a l’any 2008 efectivament ho són, ja que les diferents categories són calculades a partir de percentatges més alts sobre la mitjana del salari percebut els darrers mesos. En l’ordenament legal anterior en matèria de seguretat social
el càlcul era el mateix però a partir de percentatges més baixos per cadascuna de les menys nombroses categories d’invalidesa que hi havia aleshores.
Les pensions d’invalidesa en alguns casos tenen poc a veure amb allò en què el beneficiari de la prestació ha contribuït al sistema. Per determinats alts graus d’invalidesa relativament també ho són de generoses, ja que la pensió d’invalidesa resultant sovint supera amb escreix aquella que a l’assegurat li hauria pogut correspondre pel nombre de punts acumulats. Cal tenir present que en arribar a la jubilació l’assegurat podrà triar entre la pensió que li correspondria per punts i la que percep per invalidesa.
¿I la majoria de discapacitats estan en aquesta situació avantatjosa?
La majoria de pensions d’invalidesa correspon a graus mitjans i baixos d’invalidesa i aleshores sí que no són generoses, per bé que en aquests graus una bona part d’elles són compatibles amb el treball remunerat. El més important que caldria dilucidar és si per cadascuna de les categories d’invalidesa i graus l’import de la pensió és suficient per portar una vida digna, deixant de banda si són o no generoses respecte a les que atorgava la llei de la seguretat social anterior o respecte als punts acumulats.
¿És cert que a una part important dels pensionistes d’invalidesa se’ls ha prescrit el dret a millorar la remuneració que preveia el nou text?
Una disposició transitòria de la llei actual preveia que en el termini d’un any es podia advocar per l’aplicació de la llei antiga o la llei nova, en funció de la més beneficiosa, fent la sol·licitud corresponent. És obvi que, en general, en el cas de les pensions d’invalidesa ho era. El que passa és que la gent corrent no ens llegim el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Tampoc no van poder veure millorats els seus emoluments els pensionistes que, abans del 2009, als 60 anys els van transformar la pensió d’invalidesa en pensió de jubilació, en lloc dels 65 anys com l’edat per passar d’un estatus a l’altre que preveu la nova llei. O sigui, que es van haver de conformar amb el càlcul antic sense poder tenir opció al nou, que era més avantatjós, en considerar consolidat el dret i sense possibilitat de revisió.
