El cert és que Josep Mandicó en feia prou amb un sol vot, el seu, per guanyar el capítol. Així que li’n van sobrar exactament 327. I també ho és que tant de marejar al llarg de la campanya amb el càstig del vot en blanc, i resulta que amb una participació sensiblement inferior a la del 2011 —s’han calcat, ja és casualitat, les 569 paperetes de fa quatre anys, però aleshores representaven el 69% del cens, i ara, tan sols el 62%— el cònsol electe no només va incrementar el nombre de vots a favor —328 davant de 307— sinó que el partit dels vots en blanc, fos aquest quin fos, punxa i baixa dels 239 a 226. Amb aquests resultats a la mà era comprensible la primera valoració de Mandicó, home com és sabut poc donat als excessos verbals: “El ciutadà ha entès la feina que hem fet aquests quatre anys i ens ha donat suport, així que ens sentim completament legitimats per tirar endavant el projecte amb què concorríem a les eleccions.”
Un projecte que, recordem-ho, preveu un considerable esforç inversor —12 milions al llarg de tot el mandat—, així com gestionar la renovació del lloguer del Palau de Gel, que expira el 2020; crear un fons de reserva al qual es destinarà entre el 3 i el 5% del pressupost anual, buscar una nova ubicació a l’arxiu comunal i crear un magatzem que centralitzi el manteniment de la maquinària del Comú. Aquesta és la feina que li espera a partir d’avui mateix. Com els últims quatre anys, governarà sense oposició, situació tan anormal com ho és el fet, en absolut menor, que ni liberals ni progressistes ni independents hagin sabut articular una alternativa plausible. Aquesta és la dura, desoladora realitat, tot i les acusacions d’alguns, que assenyalaven els demòcrates de moure els fils a l’ombra per desactivar una hipotètica llista alternativa, i les llàgrimes de cocodril d’altres per la llei electoral, que castiga com és sabut el perdedor a una molt poc acollidora oposició. Però és que això passa en totes les parròquies, i sembla que només a Canillo sigui motiu per retirar-se del partit abans fins i tot de començar. Mandicó, en qualsevol cas, va voler sortir al pas d’aquest rum-rum: “Fa un mes t’hauria dit que ens presentaríem no una ni dues, sinó tres llistes. N’estava convençut. Però això és imprevisible. D’altra banda, si haguéssim volgut posar pals a les rodes a possibles contrincants, hauríem apujat el nombre de consellers a 18, en lloc de reduir-lo a 10. I finalment, un comú ha de ser governable, no podem estar discutint al Consell les qüestions de gestió diària.” I això justifica, segons ell, el sistema vigent.
En qualsevol cas, la (discreta) alegria no se la treia ningú: per Mandicó, la renovada confiança del ciutadà és l’aval a la feina feta i al projecte que DA ha portat a l’escrutini públic: “Al final qui ha presentat llista i qui ha presentat projecte som nosaltres, i el ciutadà hi ha dit la seva.” ¿Que no resulta gaire èpic, ni tan sols gaire estètic, guanyar per incompareixença del rival? Certíssim. Però també ho és que això no és culpa de DA, i que —diu el cònsol electe amb raó— “tot i que el més saludable és que hi hagi confrontació política, el que no podem fer és presentar dues llistes”. 

Mandicó iguala la plusmarca de Casadevall

La jornada electoral va transcçorrer a la tercera planta de l’edifici del telecabina amb la placidesa habitual: escasses aglomeracions -la participació només es va disparar, és un dir, al migdia- i tiberi abundant per a electors, acompanyants i passavolants, perquè afortunadament no es demana (encara) passport per dur-te un mos a la boca. En canvi, només els votant sortien amb l’obsequi reglementari, en aquesta ocasió un pin de la Copa del Món d’esquí alpí de l’any que ve. No direm que ens en quedéssim amb les ganes, perquè és el típic artefacte que acaba oblidat al racó del calaix i només n’emergeix el dia de la mudança. Però segur que més d’un hauria preferit els dos euros ordinencs. En fi, que una de les primeres mesures del nou consistori podria consistir a actualitzar el quadre amb els noms dels 74 cònsols que s’han succeïts a Canillo des del 1865 que presideix l’avantsala de la sala del Consell, i que per algun motiu es va quedar clavada al 2011, amb el consolat de Dolors Cabot. Per ell serà el tercer mandat al capdavant de la corporació, on es va estrenar el 2001. No està malament, gens malament i iguala la plusmarca d’Enric Casadevall, l’únic dels seus predecessors capaç de fita tan alta -tres legislatures- en l’últim segle i mig.