Ullada subreptícia a la taula parada a la planta segona del Telecabina, a les portes de la sala del Consell de Comú on, ja saben, es vota. En què consisteixi el càtering és –si deixem de banda el vot en blanc i l’abstenció– l’única incògnita en aquesta jornada de plat únic canillenc pel que fa a les urnes. Brutal. El desplegament gastronòmic, volem dir. El prepara la Fàtima Castro, que es  va estar des de les  4.30 de la matinada (i dissabte cinc hores més, ajudada per un altre parell de mans, i l’Antonio al comandament de la cafetera i begudes) engrescada amb els canapès, pizzetes (vegetals), l’exquisida truita de patates, els calamars, l’escalivada, els dolços... Ho va traient segons l’hora del dia i a poc a poc. Té clixats alguns que, elecció rere elecció, es deixen caure per esmorzar i berenar. La culpa és de la Fàtima: tot està de vici. Porta 32 anys al Comú: “No treballo al Comú, sinó per la parròquia”, ens puntualitza, i d’aquestes tres dècades, en fa dues que es fa càrrec del tiberi electoral. Menjar per a 1.200 persones, calcula. 

A Canillo les autoritats han anat desfilant espaiadament i amb calma respecte dels horaris marcats des dels equips de comunicació. El ministre Guillem Casal  obria foc. Cap a les 10.30, una horeta més tard del previst. “Logística familiar”, s’explica. Surt, com toca, encoratjant tothom a atansar-se a les urnes i, mirant-se la pantalla amb les primeríssimes dades de votants, percep que la cosa va, si fa no fa, com quatre anys enrere. “Una mica per sota de les generals”, reconeixeria ja cap al migdia el candidat a cònsol menor, Marc Casal.  Diu que es troba en forma però arriba protegit amb mascareta: Covid. Un de tants que ho enganxa aquests dies. “Hem fet campanya igual que si hi hagués hagut una altra llista”, afirma. La ministra Mònica Bonell arriba cap a la una. “Una jornada maca sols pel fet d’exercir el dret de vot”, concorda amb la resta. Una estona abans hi havia passat una altra de les tres germanes, Meritxell Bonell, generant en els despistats l’habitual confusió per tant com s’assemblen. 

El cònsol sortint, Francesc Camp, passa i torna a passar però no sap si votarà ara o més tard. És que no té decidit el vot? “Sí, sí que el tinc”, dispara en una mil·lèsima de segon. El candidat a succeir-lo, Jordi Alcobé, vota a les quatre de la tarda. Puntualíssim amb les previsions en aquest cas i acompanyat per la família, inclosa la consellera general i germana, Meritxell Alcobé. A la premsa, com era d’esperar, una reflexió sobre la participació (no gaire alta) i la impossibilitat d’haver rivalitzat amb ningú. 

Repetit com un mantra
Entre els votants, el mantra de venir a votar, hi hagi una o més candidatures, es repeteix: la Maria Dolors, de 83 anys, diu que “s’ha de venir, tot i que he estat refredada”. A banda, és padrina de candidata: Coia –“Misericòrdia el dia de les eleccions”– Torres. “Hi ha molta gent que no pot votar, doncs nosaltres que podem, ho hem de fer”, afirma amb rotunditat Clàudia Tussell. Joan Torres, de 22 anys, vota per primer cop. “No, no hi ha gaire emoció en els comicis, però igualment vinc content a votar, ho faig per la parròquia”, diu, apuntant maneres. 

Entre els més veterans que s’atansen a la mesa, cosa molt cotitzada entre cronistes de jornades electorals, en Pere Gabriel Casal: en té 89 i el 5 de gener arrodonirà a 90. És cosí del canillenc que no fa gaire celebrava el centenari, explica tot cofoi i en bona forma. “Sempre, sempre, vinc a votar. Que només hi ha una llista? Doncs ja està”. No busquem problemes on no n’hi ha. 

Hi passen l’Antoni Pol i l’Àngels Mach, els “ideòlegs” del que ha de ser el país, coincidíem uns minuts abans amb el conseller sortint Cerni Pol (que es posava l’uniforme per ser a la mesa tot ironitzant sobre els seus canvis  d’abillament en funció de la feina que li toqui: “Soc l’Action Man”). El Toni i l’Àngels riuen amb escepticisme del qualificatiu que els acaben de dedicar. Que no t’han intentat mai enganxar, Àngels? “Jo no dic res”. Més clara, l’aigua.