Repàs de la gestió comunal

Bon guió cinematogràfic. Com a protagonistes hi havia els candidats a Sant Julià. Cadascun portava la seva escaleta, treballada amb els seus equips de campanya. Però van coincidir perquè la història fos entenedora i tingués continuïtat, seguint les pautes perquè els espectadors, en aquest cas els ciutadans de la parròquia, es trobessin amb un seguit d’escenes que els enganxessin a la pantalla. Com tot bon guió, va comptar amb les tres parts bàsiques: plantejament de la història, nus o desenvolupament, i desenllaç o final.

El plantejament ha de ser interessant, perquè qui ho veu i escolta segueixi. D’aquesta manera van arribar els primers retrets, amb Rossend Areny (Partit Socialdemòcrata) retraient a l’actual Comú l’elevat deute actual i el problema amb el sostre d’endeutament, afirmant que “s’ha fet una mala gestió”, com “els 18,5 milions que s’han gastat per tenir una parròquia idèntica” a la d’ara fa uns anys. Bona part del debat, precisament, va ser un judici als dirigents de l’actual Comú. Montserrat Gil (Unió Laurediana-Demòcrates per Andorra) contestava que aquest és “el Comú més sanejat del país”, que ha estat capaç d’augmentar el patrimoni i té un pressupost contingut.

A partir d’aquí va començar el nus de la història. Després de barallar-se per veure qui passejava més per la parròquia i coneixia els problemes dels ciutadans, Gil va fer una enumeració del que ha fet la corporació els últims dotze anys i va afirmar que els seus rivals “tot el que proposen al seu programa electoral està buit de contingut perquè tot està fet”. I aquí Areny va contraatacar preguntant-li quantes accions tenia de Naturlàndia. Gil va respondre amb allò de l’“això no toca”. Però la cosa no va acabar aquí. Tindria continuïtat en el desenllaç final.

El judici a l’actual Comú va prosseguir quan Areny afirmava que des d’UL només “s’han dedicat a elogiar anteriors mandats”, i es va trobar la resposta de les propostes que “seguirem i mantindrem”, cosa que comportarà que “només farem que actualitzar”, donant per bona la gestió feta fins ara. Tots dos van treure el metre per mesurar si les escoles dels Horts del Riu són més a prop o no del centre. Cada metre era important. I aquí va ser quan el socialdemòcrata assegurava que els seus rivals “tenen dues obsessions: malmetre la natura a la Rabassa i els Horts del Riu, i allunyar l’activitat del centre al màxim possible”.

I el desenllaç final, el zenit, no podia ser un altre que Naturlàndia. Els dos candidats esperaven el moment. Tenien ganes de dir coses. Va començar Areny exposant que “per potenciar la Rabassa no cal privatitzar, fer d’un espai públic un espai de pagament”. Gil se la tenia guardada. Retraient-li el comentari anterior, que entrava en qüestions personals, va dir: “M’ha dolgut. Si no tinc accions és per la meva situació econòmica, no perquè no hi cregui”, i recordava que “quan es va fer Caldea va passar el mateix, ningú hi creia i ara és un referent”.

Per acabar Areny va mostrar un cartell. No era el rètol de fi, sinó les obres a Naturlàndia, a què Gil va reaccionar dient: “Aquestes fotos fan pena.” Ara sí que arribava el final, per fondre’s a negre.