‘Sans nouvelles de Bruxelles’

Era el 12 de desembre del 2023 quan compareixien a Brussel·les el cap de Govern, Xavier Espot; el ministre d’Afers Exteriors de San Marino, Luca Beccari; i l’aleshores vicepresident de la Comissió Europea, Maroš Šefčovič, per anunciar la conclusió de les negociacions de l’acord d’associació entre Andorra, San Marino i la Unió Europea. I des d’aleshores que anem tancant serrells, fent les traduccions pertinents, i debatent sobre la naturalesa jurídica del text, si es tracta d’un acord mixt o no, si afecta competències que els estats membres no han delegat a la UE i per tant requereix de l’aprovació per part dels diferents parlaments nacionals (i en algun cas fins i tot regionals) o si només té conseqüències sobre competències delegades a la UE i amb l’aprovació del text per part del Parlament Europeu seria suficient. Ja fa mesos que es discuteix, s’havia establert un calendari que preveia la presa d’una decisió al respecte aquest octubre passat. Però estem a 10 de novembre i continuem, com diuen en francès, sans nouvelles de Bruxelles. 

Sí que alguns països s’han anat posicionant, i fins i tot han fet arribar una carta exposant la seva posició, com ha fet recentment França, però la decisió s’ha de prendre amb consens en el sí del Consell de la Unió Europea i hi ha països per a totes les posicions, igual que hi ha gustos i colors i per a tothom. En aquest sentit, França lidera el grup dels que creuen que l’acord afecta competències pròpies dels estats membres, i per tant cal l’aprovació per part dels parlaments nacionals, on també s’hi troba Hongria, i que compta amb “aproximadament sis països”, segons fonts de la Secretaria d’Estat per a les Relacions amb la Unió Europea. 

Veient l’aparent força d’aquest grup, i que la seva posició es pot considerar “més segura” des del punt de vista dels estats membres, un podria pensar que tots els països s’acabaran decantant per aquesta posició, ja que la decisió del Consell de la UE ha de ser unànime. Però és que el grup que considera que l’acord d’associació al que han arribat Andorra i San Marino amb la UE només afecta competències que els estats han delegat a l’organització supranacional i que, per tant, només cal l’aprovació del Parlament Europeu, i els d’Andorra i San Marino, evidentment, suma 16 països, i entre aquests s’hi compten Espanya, Alemanya i Itàlia. Aquesta és la posició que des del primer dia han defensat tant Andorra i San Marino com la mateixa Comissió Europea, que era l’encarregada de negociar en nom de la UE.

I entre uns i altres encara hi ha un grup que manté “reserva d’estudi”, el terme tècnic que s’utilitza per referir-se als que no han manifestat de manera pública la seva posició.

I quan s’ha de prendre la decisió? Doncs segons s’havia traslladat des de la presidència danesa del Consell de la UE, que acabarà el proper 31 de desembre, es volia tancar la qüestió de la naturalesa jurídica en tres reunions que s’havien programat a l’octubre, però s’ha acabat el mes sense èxit, i ara es diu que es “farà tot el possible per mirar de resoldre aquesta qüestió de la naturalesa jurídica abans de final d’any, abans del final de la seva presidència”.

 

La decisió sobre la naturalesa jurídica no ha d’afectar els passos que faci Andorra. Un cop presa i es pugui acabar de tancar el redactat i procedir a la signatura de l’Acord serà quan es fixi una data per a la consulta ciutadana vinculant. Si en el referèndum guanya el no, aquí s’acabaria la història i caldria veure com continuen les relacions amb la UE, amb tots els acords negociats i per negociar. Si guanya el sí, llavors es podria procedir a la ratificació per part del Consell General. Només després d’aquest pas es podria començar a aplicar l’acord d’associació a Andorra. 

I aquí és on més influeix la decisió sobre la naturalesa de l’acord, perquè si s’acaba decidint que és UE only (és a dir, que no afecta competències que els estats membres no hagin delegat a la UE), amb la ratificació per part del Consell General i del Parlament Europeu ja n’hi hauria prou. 

Però si s’acaba imposant la visió que es tracta d’un acord mixt, l’entrada en vigor es podria allargar massa en el temps (si portem dos anys per decidir la naturalesa jurídica del text, ara imaginem què es pot trigar a que 27 parlaments nacionals i algun de regional l’aprovin). És per això que es contempla la possibilitat que es pugui aplicar de manera provisional, sempre que es modifiqués la llei qualificada sobre tractats permetent-ho, mentre s’espera que els diferents legislatius hi donin el vist-i-plau.