Una trentena de fidels van assistir a la reunió de poble de Per Sant Julià ahir a la sala Sergi Mas.

Segur que recorden aquella inquietant escena d’Alien en què els supervivents de la nau Nostromo estan a punt de desconnectar el que queda d’Ash, l’oficial científic de l’expedició, que els ha sortit llufa. Li deixen dir unes últimes paraules, i a l’home, o millor dit, a l’androide, no se li acut altra que aquesta pelet cínica però estupenda sortida: “No teniu cap possibilitat, però teniu tota la meva simpatia”. Doncs bé, amb l’heroica llista de Per Sant Julià em surt la vena Ash, però se’ls ha de reconèixer l’esperit olímpic –l’important és participar– perquè sense ells i sense la resta de llistes progressistes aquestes comunals serien un monòleg a l’estil canillenc: quasi una paròdia. Així que, com diria Aretha, respect. Dit això, l’aspecte de la sala Sergi Mas era ahir tot un altre que dimecres passat, quan Desperta Laurèdia va penjar el sold out.

Entrada discreta, amb una trentena de fidels. Els dos caps de llista, Antoni Miralles i Carol Caubet, exercien d’amfitrions, i cal dir que tenen ànima de speakers. Especialment ell, tot entusiasme i que va lligar un grapat d’intervencions afortunades. La millor de totes va arribar cap al final, quan va clamar perquè Sant Julià deixi de ser La Gran Abandonada: que els turistes no passin de llarg, com si fos el Poble Invisible. I té raó a queixar-se, perquè aquesta peculiaritat laurediana ja fa anys que està diagnosticada i és coneguda per tots. Però ningú no hi ha posat remei. Tampoc el Comú sortint. Miralles creu que en la triple fórmula: un pla per modernitzar el comerç que impliqui el Comú, els bancs i la Cambra – “El que no pot ser és que hi hagi locals on fa por entrar perquè no s’hi ha mogut un moble des dels anys 60”–, aconseguir que els clients de Naturland s’aturin a la parròquia, que és com dir la quadratura del cercle, i implicar-hi Andorra Turisme, “perquè no tot ha de ser el Cirque du Soleil i Sant Julià també existeix”. Un quart ingredient, i en absolut menor, és algun trist rètol que doni una idea del que la parròquia pot oferir als centenars de milers de vehicles que ara passen per la carretera general com si fossin els ianquis de Bienvendo Mr. Marshall. 

A Caubet, en canvi, li va sortir la vena assembleària. Ella veu un Comú on les decisions, grans i petites, es prendran per votació popular. Pot sonar pelet naïf, però si en algun àmbit de la vida pública té sentit la democràcia directa, potser sigui en el comunal. I el punt de partida és ben legítim: “Les coses s’han de fer perquè els veïns les demanen i les necessiten, i si arribem al Comú la veu del ciutadà serà el primer que escoltarem”. Ho aplicaran al projecte estrella del programa, que és la piscina del Prat Gran, als pisos de lloguer assequible que veuen a l’hotel Pol i al manteniment del mobiliari urbà que aquest mandat ha brillat, diuen, per la seva absència. I atenció al minut d’or: “Alguns pensaven que tindríem por de presentar-nos. Doncs no. Mai por. Potser penseu que tots els programes s’assemblen. No és veritat. Les prioritats no són les mateixes, ni la forma d’enfocar els problemes. Nosaltres oferim honestedat i sinceritat. No busquem medalles ni rèdits. Qui hi ha de sortir guanyant no som nosaltres, sinó els lauredians i la parròquia”.

Acabarem com el meu amic Alfred, que remata sempre els seus gongs amb la cita d’un autor il·lustre. El meu avui és Juan Ramon Jiménez, que endreçava tots els seus llibres de poemes amb un lema gloriós que li queda com un guant a Per Sant Julià i a alguna altra de les seves candidatures germanes: “Con la minoría, siempre”.