El cap de llista de d’Acord, Gerard Alís, deia ahir al migdia, immediatament després de votar, que les eleccions són el moment idoni perquè el ciutadà imparteixi justícia sobirana, premiant amb el vot l’acció política dels candidats. O castigant-la. Doncs la grossa a Sant Julià va ser per a Terceravia+Unió Laurediana+Independents, que va complir els pronòstics i conservarà els dos consellers que va obtenir fa quatre anys: Josep Majoral i Carine Montaner. Van guanyar, a més, amb una solvència considerable: amb el 45% dels sufragis –dos punts menys que el 2015, tot sigui dit– i la segona força a quasi mig miler de vots de distància.
I si la victòria de Terceravia es podia donar legítimament per descomptada, la sorpresa va saltar en la segona posició, que no va ser per a Demòcrates, com semblava que estava escrit,  sinó per a d’Acord, l’estranya parella que el Partit Socialdemòcrata i Liberals han format per a les territorials. S’entén que, des d’aquest punt de vista, Alís considerés els resultats una “gran victòria”, perquè –diu– “el nostre projecte el que buscava era el canvi, i entre tots hem aconseguit el canvi”.
El cap de llista demòcrata, Carles Àlvarez Marfany, va admetre  esportivament la desfeta. És clar que tampoc tenia alternativa: “Francament, ens esperàvem un resultat millor. La derrota és claríssima, inapel·lable, i és simptomàtic de com ha anat la jornada electoral que ni tan sols hàgim estat capaços de presentar batalla a Sant Julià”. Ho  deia, és clar, per la débâcle taronja, que es queda a quatre escons –un món– de la majoria absoluta. Vot de càstig? “Les causes les haurem d’analitzar els pròxims dies amb serenitat i tranquil·litat, però òbviament, el desgast de vuit anys de Govern hi pot haver influït”.
Als antípodes de les cares de funeral amb què anaven desfilant els candidats demòcrates, Majoral no ocultava la satisfacció per uns resultats que no per esperats –“l’objectiu és guanyar”, deia a l’inici de la campanya– li van estalviar una nit de suors fredes, diu. Els arguments per a una victòria a la qual li va faltar ben poc per convertir-se en passeig triomfal els va anar a buscar en la feina feta al Consell l’última legislatura, a una campanya molt focalitzada en qüestions d’interès local –el vial de Sant Julià i les rotondes del Punt de Trobada i d’Isidre Valls– i a l’“estructura” d’Unió Laurediana: “Tot plegat és el que ens ha permès revalidar els dos escons. El que tenim clar és que no canviarem de tarannà i que continuarem treballant per millorar el nostre país, i sempre amb visió d’Estat”. Majoral, en fi, no va fer sang de la patacada demòcrata, va felicitar els rivals per la “feina feta” i va celebrar el curs d’una campanya essencialment “neta”.
Pel que fa a la participació, tot i la sensació que els ciutadans havien sortit massivament a votar, el cert és que es va enfilar al 70,43%, lleugerament per sobre del 70,06 del 2015. Els nuls es van quasi doblar, de 39 a 69, els blancs van ser calcats (183), i el judicial va passar de 867 a 1.111.

El vot és un; els moments, dos

Va ser obrir el col·legi i el primeríssim votant, operari del servei de manteniment del Comú, va protagonitzar l’anècdota de la jornada: portava els sobres de casa, el blanc el va dipositar amb normalitat, però el blau de la nacional no va aparèixer enlloc, així que l’home va haver de marxar amb el vot entre les cames. Al cap d’una horeta, però, va tornar, feliç, amb la papereta extraviada. I de passada li va plantejar a la mesa un dilema enverinat: podia tornar a votar, ara per dipositar el sobre blau? No és una qüestió menor. Es pot votar en dos, diguem-ne, torns? Per plantejar-ho en els justos termes: es pot dividir l’acte de votar en dos moments conceptualment diferents –un per a cada circumscripció– de manera que és indiferent si s’introdueixen les paperetes de forma immediata o si entre un moment i l’altre es deixa transcórrer cert lapse de temps? Doncs després d’uns instants de dubte i de deliberació, la mesa va decidir salomònicament que sí, que el vot és un però els moments en què s’exerceix, dos, així que el nostre operari va ser finalment autoritzat a introduir el sobre blau a l’urna. Com veuen, dilema civilitzadíssim, quasi bizantí, a anys llum del rústic episodi amb què Irene Polo amaneix la crònica de les eleccions del 31 d’agost del 1933 a Sant Julià. Segons la reportera catalana, les mestresses lauredianes, guanyades per la causa del bisbe, esperaven els seus homes a la porta del col·legi per suplicar-los que no es deixessin arrossegar “per la verinosa causa del dimoni” –la dels joves “revolucionaris”, cal suposar. La pregunta òbvia és: quina seria avui la “verinosa causa del dimoni”, segons aquelles bones matrones de Laurèdia?