Deixant de banda allò de la festa de la democràcia –que ja ningú no deu dir sense envermellir– i que el protagonista és el poble –indubtable–, el cert és que el puntet diferencial de la jornada de votacions a Ordino, informativament parlant, podia ser l’aparició d’Andreu Gaspà: el Saboyano, i les seves vaques, posats al centre del debat al voltant de Grifols, és clar. Hi ha aparegut, a mig matí i acompanyat del seu fill, i a la cua es creuava precisament amb el candidat de la llista progressista, Jean-Michel Armengol, acompanyat del seu segon, Pere Mas, i Enric Dolsa. “T’has fet l’home més important d’Ordino”, feien broma. Amb els periodistes ha costat, però al final s'ha avingut a parlar-ne. Content no està: “Ja veurem com acabarà la cosa, que no entenc que no puguis entrar en un prat que tens llogat”, deia, sobre la finca en què fins ara pasturaven les seves vaques, per la qual paga a Govern, i on previsiblement s’assentarà el laboratori Grifols. O centre de recerca. També sobre el Casamanya parlava, finalment: “el meu pare va ajudar a fundar el Casamanya i ara em dol molt que el Quart d’Ordino estigui pidolant, que vingui qui vulgui, però que no pidolin”. Dit queda. A banda, amb uns vuitanta anys molt ben dissimulats, s’embarcava en records sobre el seu pas pel Comú com a conseller i, sobretot, els tres de parlamentari, els decisius, els de la redacció del text constitucional: “Aleshores no hi havia guerres, les coses es parlaven, es discutien, i s’arribava a una entesa”. 

Si el ramader es creuava amb els de la candidatura progressista (en confluència amb els de Dolsa), la cosa a Ordino anava d’altres curioses trobades: a la mateixa hora coincidien l’exministre Joan Martínez Benazet i les antagonistes preferents, les candidates parroquials d’Andorra Endavant. Els antagonistes no es llençarien dards amb els ulls, però tampoc les fletxes de l’amor que cantava Karina als setanta, imaginem. “Però no passa res, tot és cordial, tots som del poble”, advertia Jordina Bringué, que es confessava “nervioseta avui”. Sobre la gran quantitat de vot a la Batllia (631 sufragis a la parròquia), n’oferia la seva interpretació: aquells descontents que no han gosat parlar en veu alta del suport a la candidatura de Carine Montaner. 

Rams
Era migdia, hora de màxima afluència (no pocs votants acompanyats d’infants amb palmes i palmons) i a Diumenge de Rams feia referència Armengol en valorar l’elevat percentatge de vot judicial (per sobre del 30%): “La gent volia marxar amb l’esperit lleuger”. Per a la cap de llista de la territorial demòcrata, Berna Coma (eren les primeres candidates ordinenques a votar), Grifols, és a dir, “el centre de recerca”, ha de ser “important però no determinant” en el resultat, “perquè a la parròquia hi ha altres coses que també són importants”.  

Entrem ara en els típics de jornades electorals. La primera votant de la jornada, Ana Caterina Saqueiro. Igual que fa quatre anys. No perquè es repti com si fos l’obertura de rebaixes al Corte Inglés, sinó perquè, infermera d’urgències, iniciava torn. Un altre: el jove que vota per primer cop. En aquest cas, Júlia Canut (neta de l’empresari i exconseller, un dels pares de la Constitució). “Supercontenta, he vingut de França especialment”. I sí, amb la lliçó ben estudiada: debats i programes llegits i comparats, assegurava. Com la resta de votants ordinencs, s’havia d’endur el val de dos euros per consumir en bars de la parròquia. Un altre clàssic de les expectatives periodístiques: el votant veterà. Veterana en aquest cas: Núria Solsona, vuitanta anys i veïna de Sornàs. “Es votava aquí davant i érem poquets, poquets. Millor que en siguem més, oi?” Ni se’n recorda ja de quantes vegades ha votat ja a la vida, però està ben segura de no haver faltat a cap cita. Des d’aquell any, recordava Gaspà una estona abans, en què les dones votaven per primer cop “i a algunes vam haver d’anar a buscar-les a casa”. 

Entre migdia i la una de la tarda a l’exterior de la Casa Comuna hi ha hagut una cua que Déu n’hi do. Lluïa el sol malgrat el vent geladet, però ja no queien aquelles volves de neu de la primera hora. A dins (incloent-hi el vot a la Batllia), s’havien emès nou-cents sufragis i escaig i el cònsol major, Josep Àngel Mortés marxava –“vaig a buscar vots”, bromejava– després d’haver estat a peu d’urnes des de les nou. “Si arribem al 78% de participació de fa quatre anys, i crec que sí, serà un èxit total”, vaticinava satisfet. I en acabar, picada d’ull a manera de salutació final als periodistes: “És que avui no em preguntareu per Grifols?”