Era el primer debat territorial que emetia ATV i hi havia certa expectació perquè l’harakiri de Terceravia ha deixat les coses molt obertes a Sant Julià. Són, recordin, un miler llarg de vots els que van quedar orfes d’un dia per un altre i els que busquen ara unes sigles on aixoplugar-se. El format de la nit no convidava a l’optimisme, perquè les qüestions que més podien interpel·lar l’hipotètic votant –que eren les locals– van quedar relegades al tercer i últim bloc, i després de setanta minuts assistint, amb l’alta excepció del dedicat a l’habitatge, a una successió de monòlegs més que a un autèntic debat, costava mantenir l’atenció.
Va haver de ser naturalment el vial el que elevés el to de la vetllada i on va quedar encara més clar el que tots els candidats portaven après de casa: allò era un pim-pam-pum contra la cap de llista de la territorial demòcrata, que compareix a Sant Julià aliada amb Liberals: tots contra Helena Mas. O més aviat el número 1 de PS SDP+, Gerard Alís, i el de Concòrdia i Desperta Laurèdia, Pol Bartolomé, perquè la candidata d’Andorra Endavant, Bianca Martínez, va donar tota la nit la sensació d’anar a la seva i de participar en un altre debat.
Va ser Bartolomé qui va posar el dit a la nafra i qui li va recriminar a Mas el sobtat canvi d’opinió demòcrata respecte al vial: “Fa un mes deien que hi renunciaven durant deu anys, i ara resulta que al programa electoral ho plantegen com un projecte de país. D’això se’n diu cinisme polític. De fet, fa dotze anys que parlem del vial, només se’n recorden a la campanya i després se n’obliden. Però les excuses tenen un límit i vostès han tocat fons”. Per a Alís, el vial és la prova definitiva que Sant Julià és una parròquia “abandonada pel Govern: els problemes que tenim són exactament els mateixos que fa quatre anys perquè DA no ha fet res per Sant Julià. De fet, no han fet res en dotze anys. I ara demanen el vot dels lauredians. Cornuts i pagar el beure, no pot ser”. Era el mantra que va repetir tota la nit, i tant ho va fer que probablement va sembrar el dubte en l’espectador.
Mas havia postulat fins aleshores les posicions taronja amb convicció i solvència, amb una loquacitat que no li coneixíem en les intervencions com a secretaria d’Estat, i havia apel·lat hàbilment a la gestió de la pandèmia per marcar territori i vendre experiència. El vial la va obligar a actuar a la defensiva: va haver d’admetre que el desviament de la Massana “és prioritari” però que “el vial no s’ha reprès perquè mai no s’ha oblidat, i la prova són els 25.000 euros que s’han destinat a un estudi per actualitzar-ne el projecte”. Mas va haver de recórrer a les inversions lauredianes del Govern durant el mandat (sis milions a l’UdA, 13 en infraestructures) per mirar de tapar les vies d’aigua, però els rivals ja havien ensumar sang i no van deixar anar la presa, amb un estil més conciliador Bartolomé, més depredador Alís.
Les intervencions més clarividents de Martínez van arribar tant a la presentació com al minut d’or final: “Vam demanar un referèndum sobre Grifols i ens el van rebutjar, com la llei de responsabilitat política, som el partit que ha denunciat l’amiguisme polític i hem demostrat que no ens movem per cadires, per això demano el vot pel coratge del canvi”. Entremig, poca cosa més.
Si un fos lauredià, en fi, i com tantes vegades, més que per decidir a qui votaria el 2 d’abril, el d’ahir m’hauria servit per començar a descartar paperetes. En un debat hi ha potser poc a guanyar. Però moltíssim a perdre.
