Quan una persona assoleix un repte no s’ha de quedar només en el que ha aconseguit, sinó que se n’ha de plantejar de nous en la vida. I en aquesta tessitura està Domènec Trastoy, el primer andorrà a fer el cim de l’Everest.

Un cop ja pot gaudir amb els seus d’haver estat al punt més alt del planeta, comença a rumiar en nous projectes que li permetin fer allò que més li agrada, pujar les muntanyes més altes.
Un cop complert el somni de qualsevol alpinista, cal descansar i pensar en el futur i en nous objectius. “M’agradaria fer algun 8.000 més”, afirma Trastoy, que valora tornar algun dia a l’Everest i “muntar alguna expedició andorrana”, perquè més alpinistes del país puguin gaudir de l’emoció d’estar al punt més proper del cel tocant de peus a terra. “És una experiència inoblidable”, no dubta a afirmar. “Tinc moltes propostes, però de moment no sé què faré.” Per tant, cal valorar-les. Perquè el que té clar és que “em passaria tot l’any pujant muntanyes”. És la seva passió i a més “crees un vincle amb la gent que és únic”, per totes les circumstàncies que vius i comparteixes amb la resta de muntanyencs.
L’Expedició Crèdit Andorrà Everest va iniciar el 4 d’abril el repte i el finalitzava el 22 de maig. L’atac final va durar nou hores i va ser de nit, un fet gens habitual, així que “ens vam arriscar”, ja que no tenien ni la presència del sol per escalfar-se almenys una mica, amb temperatures inferiors als trenta graus. L’andorrà anava amb el seu xerpa i els acompanyaven l’aragonès Carlos Pauner, que pujant l’Everest aconseguia culminar els 14 vuit mils del món, i el seu xerpa. Sortien cap a les vuit del vespre, amb força fred però sense vent, amb la lluna quasi en el seu estat de plenitud, de manera que la il·luminació que hi havia feia que el frontal quasi no es necessités.
A l’alçada del Yellow Band, el xerpa de Trastoy li va engegar l’oxigen, ja que no se sentia bé i el seu ritme era massa lent. A més, començava a notar els peus congelats. L’oxigen de la bombona corrent pels seus pulmons va ser un cop d’aire fresc per seguir pujant. “Et poses l’oxigen i tornes a la terra. És com un dòping”, afirma Trastoy, que assegura que si no ho hagués fet “hauríem patit congelacions segur”. L’experiència li fa veure que si tornés a l’Everest i “el fes sense oxigen no el faria des d’aquest costat. És més fàcil l’altre, entre cada camp no hi ha tant desnivell”. Per la banda sud és de 1.000 metres entre cada punt, i per l’altra, de 600.
Els metres abans de fer el cim i el moment de fer-lo són instants indescriptibles, la culminació d’un somni. “Per aquest moment no em canvio per ningú del món. Són sensacions úniques”, assegura el lauredià, que admet que tampoc va poder pensar gaire, ja que estava “massa concentrat perquè anava perdent la visió d’un ull”. Al cim, amb els seus companys d’aventura, s’hi va estar una mica més de mitja hora, que va aprofitar per immortalitzar el moment fent fotografies. Se la van jugar i es van trobar unes condicions òptimes. I a més no va haver de fer cues. Aquell dia una trentena de persones van fer el cim. El dia abans havien estat 150, xifra que exemplifica la massificació de l’Everest.
Trastoy posa èmfasi en la tasca que realitzen els guies locals. Assegura que “aquesta muntanya seria inescalable si no fos pels xerpes”. Per haver assolit l’objectiu “em sento un privilegiat per ser el primer andorrà, però pujo per mi, no per ningú”. La muntanya té els seus riscos per les condicions extremes en què s’està. És un perill amb el qual es conviu i del qual s’ha de ser conscient. Els més de 200 cossos de persones mortes que hi ha a l’Everest, xifra que es multiplica en la resta de muntanyes de l’Himàlaia, són un senyal del que significa pujar al lloc més alt. “Saps que a partir de 6.000 o 7.000 metres estàs només amb tu mateix. No pots comptar que vingui un helicòpter a rescatar-te o que algú s’hi jugui la vida.”