Ha aixecat especial polseguera que digués alt i fort que no veu Cerni Escalé i Carine Montaner preparats per governar. Em va recordar Pedro Sánchez quan deia que creu en l’alternança però que no veu alternativa al PSOE.
En absolut. Res a veure. Emetre una opinió personal sobre dues persones que pretenen governar no vol dir que recelo de l’alternança política. Miri, jo crec que el senyor Pere López, amb qui tenia unes diferències ideològiques i programàtiques tant o més importants que les que em separen del senyor Escalé i de la senyora Montaner, tenia un bagatge i una experiència que el capacitaven per governar, tot i que jo penso que ho hauria fet d’una manera diferent com jo crec que s’ha de governar aquest país.  Estic convençut que tant l’un com l’altra són intel·lectualment brillants, però no tenen el bagatge ni la preparació ni l’experiència per governar aquest país. Dir això no crec que sigui  ofendre ni posar en entredit els valors democràtics.

No hi ha una universitat on ensenyin a ser ministre ni cap de govern. Això s’aprèn (o no) exercint el càrrec.
Però potser abans de ser cap de govern és recomanable haver sigut ministre o secretari d’Estat o cònsol. Haver tingut responsabilitats de govern. Una altra cosa que crec que és tant o més important és que no només es tracta de l’experiència i de la capacitat d’una persona. Governar és una feina d’equip, i tant fa vuit com fa quatre anys em vaig envoltar d’un grup de persones amb experiència i capacitat. Des del meu punt de vista, i no ho dic amb ànims d’ofendre, a Concòrdia i a Andorra Endavant els falta recorregut històric per tenir aquest grup de persones cridades a governar. No crec que hi hagi res de dolent a dir això, de la mateixa manera que ells també sostenen que hem governat molt malament. Jo no em sento ofès perquè ho diguin, és la seva opinió.

És una mica fal·laç: segons això, després de quinze anys de govern demòcrata és quasi impossible que hi hagi a l’oposició quadres amb experiència ministerial.
Fa gairebé setze anys que estic al govern. Moltes de les polítiques nacionals que acabem adoptant depenen de com teixim les nostres relacions internacionals. Tot això s’ha complicat molt i qui millor ho sap, per a bé o per a mal, soc jo, perquè he estat cap de Govern durant aquests últims vuit anys. Segurament el senyor Escalé i la senyora Montaner estaran un dia capacitats per governar, però quan dic que ara no ho estan també estic fent un exercici de responsabilitat: també és la meva obligació dir-ho. Però és,  òbviament, una opinió personal i val tant com qualsevol altra. Els que pensin que sí que ho estan i els votin ho faran molt lliurement i molt legítimament.

Eleccions: DA no decidirà el candidat fins que lliguin possibles aliances. Són els únics que no tenen cap de llista i una interpretació plausible és que no hi ha ningú que s’atreveix a fer el pas. O que cap candidat genera prou confiança.
Crec que és positiu que abans de designar el candidat articulem una proposta de futur amb un programa ideològicament sòlid. I fer això després de saber amb qui podem pactar. El que no podem fer és posar el carro abans dels bous. Queden entre sis i vuit mesos per a les eleccions. A l’última campanya jo ja vaig acceptar l’encàrrec del partit el mes de desembre. Encara estem al setembre. Per tant, crec que queda temps més que suficient.

Quins són en la seva opinió els requisits que hauria de reunir un candidat a cap Govern del seu partit?
Ha de ser algú que tingui una mínima experiència de govern, també en l’àmbit del servei públic. Ha de tenir cert domini de les llengües i unes determinades qualitats personals. Em refereixo a honestedat, de vocació de servei, capacitat d’arbitratge, que no nego ni al senyor Escalé ni a la senyora Montaner. No tothom està cridat a exercir de cap de Govern, de la mateixa manera que no tothom és capaç de ser metge ni lampista. I això val no només per al meu partit, sinó per a tots.

Desmenteix vostè l’avui infamat Zapatero, quan deia allò que “no sabes, Sonsoles, la cantidad de cientos de miles de españoles que podrían gobernar”.
 Un ha de ser humil i saber que no està per damunt de ningú, però mirat amb perspectiva i des de fora, ser cap de governar  és una responsabilitat molt gran i per tant cal estar degudament preparat.

Toca ja que sigui una dona cap de Govern?
M’agradaria, perquè crec que seria un exercici de normalitat. Ara bé, tampoc penso que això hagi de ser un plus. Evidentment, penso que hi ha moltes dones, en diferents formacions polítiques, àmpliament capacitades per al càrrec. 

Sense sortir de DA, a totes les quinieles hi figura Maria Martisella, i ara també Laura Mas.
Estic segur que podrien assumir perfectament aquesta responsabilitat.

Conxita Marsol, torna a ser candidata a candidata? 
Se li hauria de demanar a ella.

I la vella guàrdia, amb Ladislau Baró en primer terme? O ‘tapats’ com Jordi Alcobé i Guillem Casal?
Ara del que es tracta és d’intentar mirar quin tipus d’aliances es poden configurar i cap a on pivota ideològicament s’ha de tenir programàticament al partit i a partir d’aquí es veurà qui és la persona idònia que ha d’encapçalar aquest projecte. Segurament, si fa vuit anys s’hagués fet una proposta de futur massa escorada a l’esquerra o a la dreta no hauria acceptat l’encàrrec de ser candidat. T’hi has de sentir còmode. Per això el que li deia de no començar la casa per la teulada. És important començar establint les bases del programa polític i de les aliances, perquè els hipotètics  aliats poden condicionar el candidat. El que no farem és dir, el nostre candidat és aquest peti qui peti. Seria un error. Dit això, totes aquestes persones que m’ha dit estan àmpliament capacitades per encapçalar el projecte demòcrata i ser el pròxim cap de Govern.

Habitatge: concreti el programa de sis milions d’euros per ajudar la “classe mitjana” a pagar el lloguer que va anunciar dimecres. Quins requisits caldrà complir?
Seran sis milions com a mínim. I ho hem d’acabar de perfilar. El senyor Escalé ja ha sortit a dir que aquests diners tindran un efecte inflacionista i que aniran a parar a la butxaca dels especuladors. I jo em pregunto, què faria ell? Com hauria gestionat la crisi de l’habitatge? Perquè mesura que fem, mesura que rebat. Però no proposa cap alternativa. La senyora Montaner com a mínim té la virtut de ser clara i diu que la solució és no fer res, que el mercat es reguli sol i qui no pugui pagar el lloguer ja s’espavilarà. Si descartem aquesta opció, que entenc que Concòrdia descarta, tenim dues opcions: o ajudem el llogater a pagar tot allò que superi el 30% dels seus ingressos o establim un topall al lloguer. Totes dues opcions les hem plantejat i encara no sé quina és en aquest punt la proposta de Concòrdia. 

Per què han perdut la fe en el lloguer congelat, després de vuit anys aplicant-lo?
És el model que s’ha aplicat als municipis tensionats de Catalunya i no funciona perquè desincentiva l’oferta de nou habitatge de lloguer. El nostre model no és el topall al lloguer, però volem certa protecció per als llogaters. És per això que hem establert una descongelació progressiva dels contractes i que aquells que es descongelen, tant si canvien del llogater com si no canvien, no es puguin incrementar per sobre d’un determinat percentatge. Però aquí teníem un esglaó dèbil. Els que hauran d’anar al mercat lliure perquè hi ha un canvi d’arrendatari, o perquè són joves que s’emancipen o una parella que se separa o perquè pel motiu que sigui no continuen al pis on s’havien estat fins ara. Quedaven desprotegits. I volíem acompanyar-los. A ells dirigirem aquest programa. No serà el mateix per a algú que cobri 1.500 euros que algú que en cobri 5.000. Però en general,  a tots els que tinguin uns ingressos mitjans, la part de la renda que superi el 30% dels ingressos els la cobrirem nosaltres. Amb un topall, evidentment, per no incentivar un increment desmesurat dels lloguers.

Què hi hem d’entendre per classe mitjana?
Els detalls concrets al programa els explicarem a partir de la setmana que ve. Però la idea marc és que arribi a una gran majoria de la població. És a dir, que no és un ajut assistencial, per a persones que cobren el salari mínim, o un 20% més del salari mínim, sinó que vol arribar a una part substancial de la població. En termes generals, l’objectiu és cobrir la part de la renda que superi el 30% dels ingressos.
També es penedia de no haver començat abans el parc públic d’habitatge. DA governa des del 2011 i vostè és cap de Govern des del 2019. La responsabilitat és seva.
Per això justament vaig fer un exercici d’autocrítica. I fer autocrítica vol dir admetre que ho vam fer malament. Però també és veritat que no es veu de la mateixa manera el que s’hauria pogut fer fa vuit anys amb els ulls d’aleshores que amb els ulls d’avui. Molta gent em deia que la problemàtica de l’habitatge era una cosa merament conjuntural, i que si ens havíem begut l’enteniment de gastar-nos 50 milions d’euros per fer un parc públic que quedaria buit a la següent crisi. Quan vam prendre la decisió d’apostar pel parc immobiliari públic ho vam fer a contracorrent. I trencant tabús.

A mesura que s’acosti l’1 de gener és probable que es convoquin mobilitzacions. Fa quatre anys van tenir efecte i vostès van rectificar.
Ho hem meditat molt. No tenim una vareta màgica ni la capacitat de fer miracles, però estem convençuts que el model que hem construït és el més equilibrat, el més ponderat i el que millor atén tant els interessos dels llogaters com els dels propietaris, que a vegades sembla que no existeixin. El Govern ha de vetllar pels uns i també pels altres. Evidentment, amb un plus d’atenció i de protecció cap a la part més desafavorida. A partir d’aquí, intentarem ajudar les persones que es trobin d’un dia per l’altre fora del seu habitatge. Els buscarem un recurs habitacional. Però no farem marxa enrere, perquè és una proposta que s’ha treballat, que s’ha meditat, que s’ha intentat consensuar. Ens hem reunit amb un centenar i mig de propietaris i amb el Sindicat de l’Habitatge, i hem intentat incorporar les propostes dels uns i dels altres sense desvirtuar la finalitat de la llei.

Dels efectes que tingui la descongelació i de l’efectivitat de les mesures pal·liatives que s’arbitrin dependrà el resultat de les eleccions (i de l’hipotètic referèndum per l’acord d’associació).
Quan dic que no farem marxa enrere no vol dir que si amb l’aplicació pràctica d’aquesta llei hi ha serrells o efectes que no s’havien acabat de calibrar no es puguin retocar o matisar. Però el que no farem és canviar de rumb perquè ens hi van les eleccions o el referèndum. El Govern ha de prendre les decisions que convenen quan convenen i perquè obeeixen a l’interès general. I en una qüestió tan delicada sempre hi haurà una part de la població a qui li semblarà que hem obrat contra els seus interessos.

La UE es planteja prohibir les segones residències en zones tensionades. Nosaltres no tenim aquesta figura, però es podrien plantejar mesures similars?
Això seria en tot cas aplicable als països membres de la UE, i no és el nostre cas. Dit això, nosaltres ja hem anat cap aquí, vam modificar la llei d’inversió estrangera amb limitacions a l’adquisició de segones residències. Aquí també hem trencat un tabú important. Però prohibir completament les segones residències, de la mateixa manera que prohibir completament els apartaments turístics... No soc gaire partidari de les solucions maximalistes. No hem de perdre de vista que Andorra ha crescut i sustenta el seu creixement en un seguit de gent que ve els caps de setmana i les vacances, que consumeix aquí, va als restaurants, que compra a les botigues. Vivim en una economia de serveis. Compte amb les solucions radicals.

També era una solució radical congelar els lloguers: els ho diuen als nostres pares fa vint anys i no s’ho haurien cregut.
Segurament. Potser d’aquí a deu anys serà  una mesura plantejable, però en el moment actual podem fer passes –i n’hem fet– per intentar que els residents estrangers no monopolitzin el parc immobiliari del nostre país sense arribar a una solució tan extrema.