Pensar que hi haurà referèndum abans de les eleccions seria pelet ingenu. Hi haurà referèndum la següent legislatura?
Això ho haurà de demanar a DA, i millor encara al seu candidat.

Alguna intuïció i alguna cosa a dir hi tindrà vostè.
Pel sentiment que percebo de la gent de DA i de les persones eventualment cridades a succeir-me –en el cas, naturalment, que tornem a guanyar les eleccions– la voluntat és mantenir el compromís de convocar-lo. Per tant, la voluntat és no portar l’acord a ratificació del Consell si no hi ha hagut un sí al referèndum.

Quina lliçó treu vostè del “no” islandès a iniciar negociacions per a l’adhesió a la UE.
Als antípodes dels detractors de l’acord, com vostè pot entendre. El que ha decidit Islàndia és que el marc jurídic que ja té en relació amb la UE –d’altra banda gairebé equivalent al que aspirem a tenir nosaltres amb l’acord d’associació– els convé enormement i no volen anar més enllà. I en el seu cas, anar més enllà implica ser membre de ple dret. Això, nosaltres ni tan sols ens ho plantegem.

Però el missatge implícit no és gaire optimista. 
El fet és que ells han votat mantenir l’statu quo al qual nosaltres aspirem. No deu ser tan dolent. Per tant, són els que diuen que totes les calamitats vindran per la via de l’acord d’associació els que ho han d’argumentar. El cas islandès demostra que és una   bona opció. La UE ha sigut una xarxa de protecció enorme per superar una potencialment devastadora crisi financera que els hauria pogut deixar tocadíssims. La pertinença al mercat interior els ha permès recuperar-se amb relativa rapidesa. Això també és un fet, i aquest és el paraigua que volem amb l’acord d’associació.

En la seva opinió, per tant, no reforça els refractaris ni els que defensen que es pot renegociar un acord més favorable.
El “no” islandès no condueix a cap escenari de renegociació de les seves relacions amb la UE. El dilema islandès era si engegaven de nou negociacions per a l’adhesió plena o si es quedaven amb l’statu quo actual. I ha sortit aquesta segona opció. No hi havia cap escenari de renegociació i, per tant, no té res a veure amb el que alguns entre nosaltres han defensat fins fa ben poc. 

L’incomoda especialment  que es plantegi la possibilitat de renegociar un nou acord, ni que sigui a mitjà termini.
Perquè tothom, per activa i per passiva, ens ha advertit que això no serà possible.  No hi haurà renegociació. Em fa gràcia que hi hagi qui ens acusi d’enganyar, de no dir la veritat. Escolti, per què no li demanem explicacions al senyor Cerni Escalé, que durant dos anys no ha parat de dir que si ell governava aniria a Brussel·les i renegociaria un acord millor!? Aquesta idea va desaparèixer de cop del tauler quan el copríncep Macron va tancar la porta a aquesta possibilitat. Qui enganyava? Qui faltava a la veritat?

Avortament. Creix la sensació que s’està tancant la finestra d’oportunitat per aconseguir la despenalització. La comparteix?
No ho crec. No s’esgota aquesta legislatura ni es va esgotar amb l’anterior pontificat, com s’ha arribat a dir. Això no obsta que m’agradaria tenir-ho resolt abans que acabés aquest mandat. I per això intentarem trobar una solució òptima que no posi en risc l’arquitectura institucional. Aquesta és la línia groga, com sempre he mantingut.

Vam ser molt optimistes, quan fa tres anys vam interpretar com una invitació a tirar endavant les paraules de Parolin a Meritxell?
No. Ell va dir que hi havia la voluntat de trobar un encaix. Aquesta voluntat hi era i crec que hi continua sent. Ara bé, repeteixo, voluntat en el sentit que la solució que proposem no comporti la finalització del nostre sistema institucional. Si per encaix es va voler entendre que la Santa Seu diria que sí a la nostra proposta, es va entendre malament. En primer lloc, perquè, com he dit altres vegades, no li correspon al Vaticà dir que sí a una decisió sobirana nostra. I en aquesta matèria ells no diran mai obertament que sí.

Llavors, quin senyal hem d’esperar? Necessitarem un vaticanòleg!
Ens hem d’assegurar que el que fem no posi en entredit el nostre sistema institucional, repeteixo. I això es basarà en un seguit d’indicis i en la formació per part nostra d’una íntima convicció que serà així.

Ha dit en altres ocasions que la qüestió de l’avortament es resoldria per decantació. Interpreto que volia dir de forma gradual. Entre la regulació actual i la despenalització, hi cap una figura intermèdia?
Quan parlava de decantació em referia a un procés similar al del matrimoni homosexual. Recordi que primer vam haver de regular-lo a través de l’anomenada unió civil. En aquell moment potser no s’hauria pogut plantejar obertament el terme matrimoni. En l’àmbit de l’avortament, el primer pas ha de ser la despenalització de la dona. Treure la dona que es veu en la tessitura d’avortar del Codi Penal. Potser en el futur, i segons com evolucioni, es podrà avançar en altres aspectes. Però hem d’anar pas a pas. El que no podem fer és despenalitzar-ho tot, perquè despenalitzar-ho tot equival a liberalitzar-ho tot. Perquè en dret es pot fer tot el que no està prohibit.

Sostenibilitat. Per primera vegada superem els 90.000 habitants. Vostè mateix ha posat el topall dels 100.000. Com ho farem, per no arribar-hi.
Tenim eines al nostre abast, i les hem aplicat. Sobretot, la reducció progressiva de les quotes d’immigració. Lamentablement, la població no creix per la via de la natalitat, així que per aquest costat no ens hem de preocupar.
El risc de reduir les quotes és frenar el creixement. Molts sectors, no només construcció i restauració, suen per completar plantilles. 
 Amb els serveis públics que tenim i amb  el potencial de creixement realista que en podem esperar, el cert és que, simplement, no podem arribar als 100.000 habitants. Per tant, seria una irresponsabilitat que no utilitzéssim les que tenim a la nostra disposició. També s’ha de dir que prendre aquestes decisions té un cost polític i un desgast. Els empresaris se’ns queixen que no poden obrir tots els seus establiments de restauració per falta de personal. Tot s’ha de posar a la balança. Per això li deia que governar és molt complex, i cal tenir una capacitat d’arbitratge i de perspectiva molt àmplia.

Macron no té manies a pronunciar-se sobre les matèries més delicades: Europa, avortament i habitatge. Al bisbe Serrano no li hem sentit la veu en dos anys de pontificat –i un  més com a bisbe coadjutor. Com a ciutadà –no com a cap de Govern– no ho troba a faltar? 
Com a cap de Govern hi tinc un diàleg franc i obert, compartim visions i opinions. Hem de tenir en compte que són dos perfils molt diferents, estem parlant d’un home d’Església i d’un animal polític, dit això amb tot el respecte. I cadascun amb el seu tarannà. A més, el copríncep Macron també parla sovint, i això no ho hem d’obviar com a president de la República Francesa, i això fa que pugui ser una  mica més taxatiu sobre determinats  dossiers, sobretot quan impacten amb  la seva condició de president. A mi no em sorprèn ni em xoca ni em molesta que el bisbe sigui més prudent. El cap d’Estat té un paper honorífic i d’arbitratge, no li pertoca incidir en la política quotidiana.

El futur. Què farà l’endemà de les eleccions i d’aquí a un any, on es veu?
Estic molt concentrat a acabar la legislatura. Quan plegui ho decidiré. 

Sector privat?
La política està descartada absolutament, i el servei públic, gairebé. Així que... Dedicaré molt més temps a coses que no he pogut fer: llegir, escoltar música, viatjar...