Xavier Espot busca reeditar el triomf de DA i fer-ho aquest cop amb majoria absoluta. Amb tot, considera respecte a altres propostes que “hi ha més coses que ens uneixen que no ens separen” i insisteix que qui estigui al capdavant de les institucions han de ser persones que tinguin “la solvència, rigor, experiència i capacitació per poder-ho fer”.
Va demanar una campanya neta i de confrontació de propostes, com la valora?
Si ens referim als candidats i a les llistes nacionals i territorials, crec que sí.
I si no?
Tothom sap que hi ha una part de campanya bruta que s’està fent. Ara, com menys en parlem suposo que menys importància i rellevància donem a aquells que es dediquen a actuar de sota mà amb tergiversacions i mentides.
Tem que dotze anys de Govern de DA passin factura?
Sempre hi ha un desgast associat a l’acció de Govern, sobretot quan qui governa pren decisions, i fins i tot quan no en prens a vegades n’hi ha de més gran. Però crec que també hi ha, i és el que percebo en la ciutadania, un sentiment d’adhesió cap a la feina ben feta i cap a la capacitat que hem tingut de conduir el país i de fer que es recuperés d’unes circumstàncies molt adverses com les viscudes els darrers anys, primer amb la crisi sanitària i després amb la crisi energètica.
Té la sensació que passat l’efecte pandèmia han tornat tots els problemes i sembla que no s’hagi fet res?
És la condició humana, a vegades ens falta memòria i capacitat de retrospectiva. Però sí, l’època postpandèmia ens ha posat davant la realitat i aquesta, en alguns casos, és positiva i en d’altres no ho és tant. De la mateixa manera que hi ha una part de la ciutadania que ho està passant malament també hi ha una part de la ciutadania que ho està passant malament que sap veure que moltes de les problemàtiques que tenim no es deuen a una inacció o una mala actuació del Govern, sinó a factors externs, i que a més a més aquest Govern ha posat les bases per pal·liar i resoldre aquestes situacions.
Se’n perceben els resultats?
Hi ha qüestions que no es resolen d’un dia per l’altre i que per tant els efectes de determinades polítiques com les que hem implementat per exemple en matèria d’habitatge aquesta legislatura es desplegaran completament durant la propera legislatura. També hi ha molta gent que té dificultats per arribar a finals de mes i que això és degut a un context d’inflació que no ens és imputable i que gràcies a les mesures valentes i socials que ha adoptat aquest Govern tenen possibilitats d’arribar en major mesura a final de mes. I el mateix podria dir a nivell del creixement urbanístic, hi ha una constatació bastant generalitzada que aquest ha de ser més harmònic, però saben veure i reconèixer que ha estat aquest Govern i aquesta majoria parlamentària qui d’una vegada per totes ha agafat el toro per les banyes a través d’una llei que permet fer una aturada i intentar revertir aquest creixement desaforat que estem vivint.
Veient la campanya es veu més a prop o més lluny de l’objectiu de guanyar i fer-ho amb majoria absoluta?
Estic confiat que guanyarem, que les enquestes s’acabaran confirmant el dia de les eleccions i penso que tenim possibilitats importants i fortes d’assolir la majoria absoluta.
Els ciutadans tenen sis opcions, però bàsicament han de triar entre dos models?
Els estrategs polítics ens diran que hem de donar una visió dicotòmica de la realitat perquè és una forma que la gent es posicioni. Parlaria de diversos models de país, si bé també és veritat que crec que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen quant al programa. Hi ha diferències substancials en algunes qüestions cabdals, particularment en la de la fiscalitat, on hi ha un model que vol apujar impostos i un que el que vol és mantenir la pressió fiscal que tenim actualment. Hi ha un model que vol ampliar prestacions i drets d’una manera des del meu punt de vista poc ordenada i justificada, i un altre que vol incrementar les cotes de cohesió social des d’una perspectiva en què han de permetre que les persones desenvolupin el seu propi projecte de vida i s’empoderin, no des d’una perspectiva d’assistència permanent.
Serien les diferències substancials?
Sí, i parlo del projecte socialdemòcrata/Concòrdia, que en aquest sentit són bastant similars, i del nostre projecte i dels que han estat aliats en el nostre Govern. Després és veritat que hi ha algun altre projecte que és difícil de definir ideològicament. Sí que parlaria de diferents models, però crec que al final l’important no és tant el fons de les propostes, més enllà d’aquestes que he dit, sinó el que ens juguem en aquestes eleccions, que és qui estarà al capdavant de les institucions i si les persones que ho estan, independentment de les seves propostes programàtiques, tenen la solvència, el rigor, l’experiència i capacitació per poder-ho fer. I en aquest sentit, crec, i aquesta és la nostra força, que la gent apostarà pel nostre projecte des d’aquesta perspectiva.
Situa l’habitatge com la gran prioritat per a la legislatura, però no ho era ja l’anterior?
Sempre s’hauria pogut fer millor, però el que sí que puc dir és que hi ha hagut una autèntica presa de consciència i una autèntica acció decidida des del primer dia d’aquesta legislatura. El que passa és que hi havia molt per fer, molt per construir. Érem un país on no teníem consciència o cultura de la necessitat de disposar d’un parc immobiliari de lloguer de caràcter públic, i des d’aquest punt de vista també és una situació de desavantatge. Tenim també un sistema de repartiment competencial que fa que el Govern no tingui al seu abast la totalitat de les palanques i solucions que són necessàries per promoure l’habitatge de lloguer assequible, però malgrat això hem fet molta cosa.
Però en cal més.
Hem de continuar amb aquestes polítiques i intensificar-les. Hem de treballar amb la promoció d’habitatge públic de lloguer assequible, amb una inversió mínima de 50 milions per a nous projectes, hem de concessionar més sòl públic de titularitat comunal per fer habitatge de preu assequible, i no podem desmerèixer la palanca més important, que és la privada. La majoria del terreny està en mans privades, i per tant hem de donar més ajuts i incentius als propietaris privats que a més fan una funció social i fan habitatge a preu assequible. I després fer aflorar els pisos buits, que no és la solució a tots els mals com diuen alguns.
Quants n’hi ha realment?
Molts menys del que alguns diuen. Que un pis no tingui consum elèctric no vol dir que sigui un pis abandonat o buit, pot ser una segona residència on faci més d’un any que la persona no hi ha anat, i com comprendrà el que no farem és expropiar aquestes segones residències perquè aleshores, digui’m quina imatge de país donaríem i quina seguretat jurídica donaríem. Que siguin realment buits n’hi ha pocs, però és igual, els hem de fer aflorar. Ara, això no resol la problemàtica i crec que és una versió molt parcial de la realitat. Però en ser una palanca més, crec que les hem d’utilitzar totes, i per això proposem aquest programa en què els propietaris puguin entregar el seu pis buit, els el gestionarem, els assegurarem una rendibilitat i els garantirem un eventual impagament dels lloguers o qualsevol desperfecte que puguin tenir.
Quin és el preu assequible?
No és una fórmula màgica ni única. L’Institut Nacional de l’Habitatge hi està treballant, però per establir quin és el preu que es considera lloguer de preu assequible s’ha de pentinar tot el parc immobiliari del país perquè no és el mateix un lloguer de preu assequible a les Bordes d’Envalira que al carrer Prat de la Creu o si té 30 anys d’antiguitat o és d’obra nova.
Lligaran el preu assequible al preu de mercat o a les rendes de qui hi hagi de viure?
El preu de mercat o la situació i l’estat del país és el que ha de determinar el concepte de preu assequible en base al qual nosaltres hem de fer polítiques de foment destinades als propietaris privats, donant-los incentius i ajuts en cas que estableixin els seus preus de lloguer en aquesta forquilla. I després hi ha l’altra variable, pel que fa al vessant dels llogaters, no parlaria de lloguer assequible, sinó d’uns barems i criteris a partir dels quals se’ls pot o no ajudar o donar accés a un pis de lloguer assequible.
Està desapareixent la classe mitjana?
És un fenomen que està tenint lloc arreu del món i amb molta més cruesa a països on hi ha menys redistribució de la riquesa. En el context europeu i en l’andorrà crec que aquest fenomen està més atenuat, tot i que també l’experimentem.
Cada vegada hi ha més famílies, que no cobren el salari mínim, que tenen dificultats per arribar a final de mes.
No crec que hi hagi més famílies que tinguin dificultats per arribar a final de mes que les que hi havia fa vint anys. Bàsicament perquè tenim un sistema de protecció social que està molt més desenvolupat. És veritat que amb la Llei de serveis socials del 2014 hi ha hagut un abans i un després i tenim una xarxa que fa que al final gràcies a aquests mecanismes de protecció social es pot arribar a final de mes. Però és veritat que no hi ha tant aquella expectativa que al final tenies una feina de per vida, que podies tenir accés a un habitatge de compra a través d’una hipoteca i que l’acabaries de pagar als 50 anys, que tenies una pensió digna assegurada, que si estaves de lloguer tenies una garantia que els preus eren raonables al teu salari... Aquest fenomen existeix.
I com s’hi fa front?
És un fenomen molt difícil de revertir. El que hem de fer és, de manera quirúrgica, anar atacant totes i cada una de les problemàtiques associades a aquest fenomen perquè és important que hi hagi classe mitjana, perquè és important que tots i cadascun dels ciutadans del nostre país puguin tenir expectatives de futur.
I quant a la reforma del sistema de pensions?
S’ha fet feina, i el que toca ara és intentar arribar a un consens que sigui adequat, crec que tothom hauria de tenir altura de mires i deixar de banda les temptacions electoralistes. Al final el full de ruta el tenim traçat, és el que estableix el consell d’administració de la CASS, no inventarem la sopa d’all. A la dècada dels trenta entrem en dèficit ràpidament i les reserves s’esgoten ràpidament. I això només se soluciona, i encara, amb mesures que són les que són: increment de les cotitzacions, endarreriment de l’edat de jubilació, el valor del punt, posar un topall a les pensions màximes, complementar la jubilació de la CASS amb plans de pensió privats...
Hi ha qui veu altres solucions.
No s’arregla donant la visió parcial i distorsionada de la realitat i dient que els 150 milions que es recapten amb la branca general els posarem a la branca de jubilació. I com trobaran aquests 150 milions? No pujarem fins a un 15% el tipus màxim d’aquelles rendes superiors a 150.000 euros. Però és que els 150 milions d’euros és tres vegades el que recaptem cada any en concepte d’impost de societats o d’IRPF. Si per la via dels impostos hem de trobar aquests 150 milions, la pressió fiscal augmentarà notablement.
Un dels seus socis de Govern demana alentir la negociació amb la UE.
No és una posició programàtica, crec que han estat unes manifestacions que segurament s’emmarquen en un context determinat. Crec que al final estem molt alineats en aquesta posició.
No vol incrementar la pressió fiscal però els recursos són suficients davant unes despeses creixents?
Si l’economia continua creixent sí, i ho hem demostrat aquest any. Una economia que creix és una economia on cada cop hi ha més ingressos públics perquè les empreses guanyen més diners i paguen més impostos, on els professionals liberals facturen més i paguen més impostos, on les empreses contracten més treballadors i hi ha més gent que cotitza i no provoquem dèficits tan ràpids de la branca de jubilació i els de la branca general acaben sent inferiors... això és una roda. I aquí hi ha el nus de la qüestió: cal un creixement equilibrat però creixement.
I s’ha fet tard a l’hora de voler harmonitzar aquest creixement?
Crec que no. De la mateixa manera que en matèria d’habitatge potser és veritat que vam tindre una capacitat de reacció relativament tardana, en aquest cas no. Fa dos anys l’economia estava aturada, no es parlava de creixement urbanístic, és un fet relativament sobrevingut.
