En totes les reunions que havíem mantingut amb el ministre sempre havíem calculat que es podia començar a obrir l’octubre del 2011. Ens ha sorprès la celeritat i que es vulgui obrir sis cel·les la tardor d’aquest any. No hi veiem el perquè. S’ha parlat sempre de fer-ho d’aquí a un any i, de cop i volta, ens diuen que es vol obrir en dos mesos, quan sempre ens havien dit que no hi havia pressupost. De totes maneres, en la reunió mantinguda el ministre ens va comentar que volia aprofitar el romanent que havia sobrat de l’obra per habilitar les sis cel·les.
Ell ens va dir que es feia per si teníem ingressos de menors, però ja els tenim. Actualment en tenim dos. A més, ja hem tingut una experiència similar, perquè a l’antiga presó teníem una sala de dones i, quan es va inaugurar, aquest mòdul es va emplenar. I el que no volem és que passi això. Nosaltres, per informacions externes, sabem que a la Batllia hi ha molts casos de menors i que de moment no s’han tancat. En el moment que hi hagi cel·les disponibles, caldrà veure què passa.
El problema és que no hi ha prou personal per donar un servei digne, en el sentit que amb el menor s’ha de treballar molt la reinserció, i això requereix que les persones que tracten aquests interns han d’anar amb un uniforme específic. Si estàs al centre de menors només pots estar allà, i el funcionari necessita una formació específica per tractar menors.
L’any passat, l’Apapa va demanar a l’actual ministre d’Interior que es plantegés la necessitat d’obrir el centre de menors. ¿Creu que en aquests moments és necessari?
Fins ara hi havia convenis amb Catalunya, on tenen unes estructures correctes. No sé quins costos té enviar una persona a baix, però el Govern hauria d’assumir el que li ha costat el centre de menors, el que li costarà amb sous i si realment li sortirà a compte. Els casos que hi ha de menors no els sabem, perquè no ens els han dit mai, així que també cal veure si amb els casos que hi ha a la Batllia podríem tenir molta més gent al centre de menors. S’hauria d’estudiar, però crec que no s’ha fet mai cap estudi. Abans de començar el projecte haurien d’haver previst personal qualificat, perquè el que no volem és tenir un centre de menors sense el personal necessari.
A més, la Llei de menors i l’apartat de menors que hi ha al Codi Penal són molt limitats. S’hauria de preveure i crec que es treballa en una reforma d’aquesta llei. Jo no tinc res escrit sobre la manera com he de tractar aquesta persona en un mòdul de menors.
No entenem que, en la primera reunió que vam tenir, el ministre ens digués que no demanéssim agents perquè no hi havia pressupost fins al cap d’un any, i en una reunió es va comentar que el centre de menors no era prioritari. El que no entenem és com s’ha tornat prioritari. O hi ha interessos personals o interessos polítics. Si nosaltres hem renunciat a demanar personal per la situació que ens va pintar el ministre i de cop i volta ens diuen això, aquí hi ha alguna cosa que no quadra.
En tot cas, l’obertura pot ser viable, però té un cost elevat. Caldria veure si és el moment i el lloc. Si és una prioritat, que ens expliquin per què i que facin un estudi que ho avali.
Tècnicament, ¿seria possible obrir el mòdul a la tardor?
El ministre va dir que es podria obrir a la tardor, però és inviable, ja que cal equipar les cel·les, s’ha de treure l’edicte per a adjudicació de material i l’han d’aprovar. I, segons les nostres fonts i el nostre director, entre tot ja seríem cap a l’abril de l’any que ve, mentre que, segons el ministre, a finals d’aquest any hauria d’estar acabat. No ens quadra, i encara no sabem què hi ha al darrere de tot això. Creiem que és més una jugada política que una altra cosa.
Tenien previst fer un estudi per estimar el personal que faria falta. ¿Tenen alguna conclusió?
Com a mínim fan falta nou agents, i després un monitor laboral i un administratiu fix. I, pel que fa a personal especialitzat, cal dues persones mínim. Funcionaríem amb nou persones, tenint-ne només dues de servei, perquè la resta han de fer festes, formacions, vacances o el que hi hagi previst, perquè sempre hi ha d’haver rotació. De fet, pel que fa als agents, hem calculat que en farien falta entre nou i quinze. Quinze seria el nombre ideal, perquè podríem cobrir aspectes que sempre s’han estudiat però han quedat al calaix. Amb nou cobriríem la mancança que podem tenir a la presó i podríem assumir les primeres sis cel·les de menors. Després, quan s’obrís la resta, ja veuríem si caldria incorporar les sis persones restants.
I en principi no era previst incorporar nous agents de cara a l’any vinent.
El ministre va dir que estudiaria, en una reunió de pressupost, que entressin entre dues i quatre persones, tot i que no és evident. A més, seria insuficient.
¿Pensen emprendre alguna acció en el cas que el mòdul de menors obri a principis de l’any vinent sense el personal necessari?
S’hauria de veure la viabilitat d’emprendre accions. Negar-nos-hi no ho podem fer perquè és la nostra feina, però caldria comunicar de cara a l’exterior que no podem assumir visites, advocats que entrin alhora... juntament amb el centre de menors. Buscaríem la manera legal, ja que si hem de fer la nostra feina d’acord amb el que marquen els protocols tardarem el doble.
Fins ara, la feina surt perquè els agents hi posem de la nostra part per garantir uns mínims de seguretat. Però pot arribar un punt que diguem fins aquí hem arribat i ens limitem al que ens marquen els protocols. Fins ara, encara que el protocol marqués que per anar d’un punt a un altre calien tres persones, si només en teníem una ho fèiem. Últimament s’estan saltant protocols, s’estan saltant la llei, perquè estem sota mínims i hi ha dies que una persona es desplaça sola. No passa res perquè Déu no vol. Es tractaria d’una vaga de zel encoberta, perquè no podem fer vaga, de complir els procediments al peu de la lletra.
¿I això no suposarà una davallada important de l’eficàcia?
Suposarà un desgavell total, perquè actualment no es respecta res. Cal tenir en compte que des de l’any 95 tenim pràcticament el mateix personal i la feina s’ha triplicat. Abans hi arribàvem de sobra, però ara, entre tallers, reinserció, mestres... és un moviment continu d’activitats dins del centre. Actualment és impossible. Si, a més, hi afegim un mòdul de menors serà un caos.
¿Com es tiraria endavant aquesta vaga de zel encoberta?
De tot això n’hauríem de parlar amb els afiliats i, si el ministre decideix realment obrir el mòdul de menors sense les condicions necessàries demanarem als afiliats què volen fer i quines opcions hi ha. Si s’ha de fer la vaga encoberta, es farà, i si s’ha de fer d’una altra manera, doncs es farà d’una altra manera. Buscarem les mil i una perquè no entenem aquest canvi d’idees.
El que tenen clar és que no es quedaran de braços plegats.
Això segur. Fins ara la nostra intenció ha estat anar a les reunions, dialogar... Últimament no vèiem una reacció del ministeri, però li donàvem un cert espai. Amb tot, ara mateix la confiança és nul·la.
Si no hi ha un canvi d’actitud, ens plantejarem la presència a la taula de la funció pública, després de fer la consulta pertinent als afiliats, ja que actualment el secretari d’Estat no té la nostra confiança.
¿Quin termini veuria raonable per obrir el mòdul de menors?
El termini que es requereixi perquè les coses surtin bé. Si s’ha de fer un estudi, com demana el ministre, el farem, però ell ja sap quines són les mancances. Per obrir el mòdul, és necessària una formació específica i un marc legal que sigui correcte.
¿Quin tipus de formació faria falta?
Consisteix sobretot a fer estades a països veïns. Si mirem Espanya, per exemple, tot el personal que hi ha als centres de menors són educadors, psicòlegs i treballadors d’aquest tipus. Tenen guardes de seguretat, per evitar fugues i controlar el perímetre, però funcionaris en si no n’hi ha. Hi ha uns quants companys que han estat en centres de menors de Catalunya, i el funcionari és completament diferent com a agent de presons.
L’únic que demanem és que s’organitzi bé i que hi entri gent formada. I un cop s’arribi aquí, si obren el mòdul de menors, encantats. Cal pensar que, a més, els caps de setmana podran venir els familiars, i aquestes persones també s’hauran d’atendre.
Tot i les diferències que hi pugui haver entre els tres sindicats, en aquesta qüestió sembla que van tots a l’una.
Hi ha molts aspectes en els quals compartim idees i anem en el mateix sentit. Després, cadascú té una manera de fer diferent. Però en aquesta qüestió ens hem unit tots perquè tots pensem el mateix. És una realitat evident i l’estem patint tots. I, a més, el dia que el ministre ens va convocar els tres sindicats havíem estat parlant i ja anàvem a l’una.
¿Quins avenços s’està fent en les polítiques de reinserció al Centre Penitenciari?
Per la reinserció s’està fent el que es pot, però no hi ha ni prou espai. Relativament, la reinserció és molt jove i falten moltes coses. Falta una estructura ben feta. Qui va començar la reinserció vaig ser jo. Després, amb la nova direcció, vaig plegar.
L’anterior Govern va anunciar la voluntat de tirar endavant el centre de menors i la reinserció com els dos grans avenços al Centre Penitenciari. Actualment, ¿podríem parlar d’una reinserció real a Andorra?
No. Va ser un anunci polític, ja que és una reinserció fictícia, de cara a la premsa. S’ha guanyat, perquè jo em vaig començar a ocupar, per exemple, que els reclusos tinguessin feina. Vaig contactar amb empreses exteriors i es feia els quadres elèctrics. També vaig estar a Barcelona, on vam signar alguns contractes... Però després topes amb la realitat: l’edifici que tenim i els problemes que hi ha. Inclús hi va haver presos a qui es va buscar feina fora del centre en règim de semillibertat, però una reinserció pura i dura no hi és. Hi ha molt reincident. Cal taules de drogoaddicció, psicòlegs a ple rendiment i un seguit d’elements que aquí no tenim.
Tornem a entrar en la qüestió de les mancances de personal.
És com tot. Tot el desenvolupament d’un mòdul o d’una política de reinserció comporta unes despeses per tenir una estructura ben muntada. Si vols arribar a un èxit d’un 15% o un 20% ‒que ja seria molt, perquè no s’obté a cap país‒, cal tenir a la recepció, com a mínim, cinc o sis persones, i de moment només n’hi ha dos. I una d’elles és també la màxima encarregada de menors. Caldria psicòlegs, educadors, monitors laborals... perquè actualment la reinserció que tenim a Andorra és fictícia, és nul·la. Simplement estem facilitant que els presos puguin tenir diners perquè treballen. I es fan algunes activitats concretes que es veuen com a reinserció però no ho són.
¿Fins a quin punt és possible una reinserció real al Principat?
La reinserció a Andorra és poc viable, ja que l’especificitat que tenim és que, del personal que tenim tancat, un 70% o un 80% és estranger. ¿Fins a quin punt es pot aconseguir la reinserció amb aquest col·lectiu? Amb la gent del país és més fàcil, però la gent que viu, per exemple, a l’Europa de l’Est, el primer que farà quan surti de la presó serà marxar d’Andorra.
Així, ¿no creu que calgui invertir en reinserció?
Crec que s’ha d’invertir en formació o per donar-los feina perquè es puguin pagar el que necessitin. Això sí que pot servir, però és un tipus de reinserció completament diferent de la que hi pot haver, per exemple, a Espanya.
