Entrevista a Moussa Diagne, pivot del BC MoraBanc
Dos anys sense jugar. Moussa Diagne (Guédiawaye, 1994) va enllaçar lesió amb lesió. Dues fractures per estrès (una a la tíbia i una al peroneal) i el problema per l’hèrnia discal que el va obligar a passar pel quiròfan. El pivot parla de com ho va passar i també d’un pensament que li va sobrevolar pel cap: la retirada. Ara només pensa a recuperar la seva millor versió. No pararà fins a aconseguir-ho. Com a lluitador, pocs el guanyen.
Després de dos anys d’inactivitat com es troba?
Em trobo bé de salut, que això és el més important, i més després de dos anys sense jugar. He tornat a jugar en un nivell molt exigent i dur i per a mi no tenir dolor és un gran avantatge. Tot plegat em fa sentir content i molt alegre.
Com s’està sentint dins de la pista?
Com quasi tots els jugadors que acaben de sortir d’una lesió. Vols fer més i tornar al més aviat possible al teu nivell d’abans, però no és el mateix. He estat sense fer la meva feina durant dos anys. Si ho deixes un dia es nota, imagina’t més temps. Només em queda continuar treballant i acabaré tornant. Necessito paciència i segur que tornaré.
A l’ACB, 12 minuts de mitjana, 3,1 punts, 3,2 rebots i 4,1 de valoració. A l’EuroCup 13 minuts, 3,6 punts, 2,2 rebots i 3,4 de valoració. Creu que està per jugar més minuts o encara es veu que no està per jugar tant com voldria?
L’entrenador ho decideix. Cada jugador vol jugar més, però els minuts que tinc intento aprofitar-los i fer el màxim per ajudar l’equip. Si en venen més és un plus, i si no... és el que hi ha. No tinc cap molèstia ja, i clar que vull jugar més com la resta de jugadors. A l’entrenador se l’ha de respectar.
Quan tornarà la seva millor versió?
Mentalment no em vull desgastar que sigui ja i ja. Tot el món vol veure aquesta millor versió meva i jo també com a jugador, però això no és matemàtic. Per a mi que sigui ja avui [somriu]. Amb el temps arribarà.
Com es va sentir després de dos anys farcits de complicacions en forma de lesions? Què li va passar pel cap?
Com tots els jugadors que han passat per lesions o per aquests moments tan complicats sempre et passa pel cap primer una cosa: ha arribat el final de la meva carrera. Sí que va arribar aquest pensament al meu cap. Quan veus jugadors que també han tingut lesions greus i tornes ja despertes. Vaig aixecar el cap i vaig decidir seguir treballant.
Només tenia en aquella època 25 anys per pensar en la retirada...
Molt jove, sí. Estava dins d’un túnel i no veia la llum. El que jo sentia, només ho sentia jo. Era un moment molt complicat. Físicament estava bé, però no podia aixecar ni la cama. Pots ser jove, però si alguna peça del cos no funciona costa molt dormir i et passen moltes coses pel cap.
Anímicament ho ha passat molt malament?
Sí. La veritat és que ho he passat molt malament. I no només jo, sinó la meva família i també els amics. A més ja porto tres anys sense veure la meva mare. S’han ajuntat les lesions i també la Covid-19. Tot això influeix. També l’equip i el club m’han donat molt de suport. Això m’ha fet reaccionar i despertar.
L’ha ajudat alguna persona en especial en tot aquest procés de dos anys sense jugar?
No puc dir només una persona. M’envolta gent meravellosa. He rebut molts missatges de suport. Tots, com la gent del club, la meva parella, un tiet meu, la meva família, tots ells i molts més intentant sempre treure’m un somriure. Una amiga meva de Madrid, Támara, em va regalar també un llibre de motivació durant la Covid-19.
Com ho va gestionar?
És difícil de gestionar. Com molt bona filosofia. Saps que forma part de l’esport i de la teva feina. Agafar-ho amb tranquil·litat i ara estic bé. Això sí, vull tornar a ser el d’abans.
La confiança del club cap a vostè ha estat cega, i també la de l’afició. Com el fa sentir?
Quan passen aquestes coses, el primer que t’ajuda és com reacciona el club i on estàs. Aquí em vaig sentir molt còmode i això et garanteix una bona recuperació perquè s’ha d’estar molt bé mentalment. M’han fet sentir molt especial. No em deuen res. Em van renovar quan estava lesionat, però també s’ha de dir que jo ho he demostrat a la pista. Primer de tot som persones i després jugadors de bàsquet professional. Hi ha hagut molts bons detalls.
Com està vivint la pandèmia una persona com vostè, del Senegal i amb la família allà?
Molt dur. Hem estat tancats. Els recursos que tenim aquí no els tenim al nostre país. Allà, per desgràcia, és molt més fàcil perdre la vida. Porto tres anys sense veure la meva mare i des de la pandèmia mirant el mòbil pensant a rebre un missatge negatiu. Gràcies a la tecnologia els pots veure una estona. Repeteixo, molt dur. Els intento ajudar en tot el que puc. Espero tornar aviat.
Yannick Nzosa va veure fa poc la seva mare després d’un any i mig. Ho va veure? Què va pensar?
Van tenir un detall preciós amb ell. Ho vaig veure. Com he dit abans, nosaltres som esportistes, però també som persones. La teva mare és qui et porta a la vida i clar, sempre tens ganes d’abraçar-la i potser després plorar quan fa temps que no la veus. Va ser un retrobament molt feliç i emocionant. Hi vaig pensar.
De treballar a una fàbrica de sabates a regalar les seves vambes. Les voltes que dona la vida...
[Somriu]. És cert que la vida dona moltes voltes. Vaig treballar en una fàbrica fent sabates, però ara a casa no puc fer aquestes vambes... [s’assenyala els peus]. Si les pogués fer cada nen en tindria una a cada partit. M’agrada ser proper i m’agradaria donar-los més coses, però no es pot complir tot.
Parlant de l’actualitat de l’equip, li està costant, i ara arribada l’aturada per les Finestres FIBA.
Jo ara veig l’equip bé. Ens va costar al principi. No vam fer pretemporada tots junts i és difícil encaixar totes les peces. Per exemple jo portava dos anys sense jugar, molts jugadors nous, i tot es nota. Vam perdre uns partits que no vam competir, però ara ens falta un punt més i polir una mica alguns detalls. Estem en rodatge i estem en el camí. Aquesta aturada ens anirà bé.