El 1939, a Bellcaire d’Urgell, va néixer Ramon Rossell. Era un noi alegre i eixerit, i des de ben petit va tenir clar que volia ser capellà. Va ser a Organyà on primer va exercir la professió, però el 3 de juliol de 1966 l’aleshores bisbe d’Urgell i copríncep episcopal, Ramón Iglesias, el va destinar al poble de Canillo. El canvi era relativament brusc, ja que d’acord que Organyà és un poble del Pirineu i la personalitat dels seus habitants potser no està gaire lluny de la nostra, però era anar al lloc més alt de les muntanyes, i canviar de país, és clar. Ell, però, hi va arribar amb “l’actitud d’aprendre de la gent del poble”, diu, i 24 cònsols, 7 caps de Govern i 5 bisbes d’Urgell després –o el que és el mateix: seixanta anys– s’ha convertit en el nostre Mossèn Ramon. Sí, en majúscules.
Quan va arribar a finals dels seixanta, explica que “l’ambient del poble era molt familiar”. Diu que anava casa per casa per conèixer la gent a la vora del foc, i ràpidament va entendre com eren els canillencs. Però la seva vida, com ja deuen més que saber, no es limitava ni molt menys a l’activitat eclesiàstica. Si mossèn Ramon s’havia de treure la sotana per anar a jugar a futbol, se la treia; si havia de pujar una muntanya, ho feia; si havia de fer campaments al ras, endavant. Així era ell, i així és. I just quan va complir el desè aniversari de la seva estada a la parròquia va decidir fundar una de les institucions de Canillo, i del Principat, que no és altra que les colònies d’AINA.
Però ell, com dèiem, sempre ha mantingut l’actitud d’aprendre de la gent, perquè “primer s’ha d’aprendre i, llavors, servir”, diu mossèn Ramon. En aquell temps també li agradava esquiar, per exemple, i cantava en un petit cor juntament amb Ramon Pla, a qui “li agradava molt el cant gregorià”, comenta. I sempre ha deixat la porta oberta que tothom que necessités qualsevol cosa acudis a ell. Sempre. I ara, després de seixanta anys “sembrant”, com diu ell, “el poble em reconeix la feina feta, però ells m’han donat molt més a mi”, reconeix emocionat.
I és que ahir es va dir una missa especial, on va acudir el poble que des de sempre l’ha acompanyat i diverses i destacades autoritats, com el síndic general, Carles Ensenyat, el cònsol major de la parròquia, Jordi Alcobé, o el cap de Govern, Xavier Espot. També va bufar espelmes, mossèn Ramon. I tant! A més, quan van sortir de l’església de Sant Serni allà l’esperava una rèplica de la Vespa que ell utilitzava quan va arribar al Principat. El model és del 1954, i el nostre mossèn Ramon no va dubtar ni un segon en deixar un moment el bastó, tornar-se a arremangar la sotana i pujar a lloms de la moto. A més, allà fora hi havia un aperitiu preparat per fer que tot plegat encara tingués més ambient de celebració.
Però encara quedava una cosa més. Resulta que a totes dues bandes del passeig del riu ara ja hi podem trobar una nova exposició de precisament seixanta fotografies que expliquen la vida i el llegat de Mossèn Ramon a la parròquia de Canillo. N’hi ha d’antigues, de més modernes, “algunes fetes per mi mateix”, diu. En fi, és el resum d’una llarga trajectòria servint, i aprenent, a la gent d’un poble, que en aquesta ocasió és Canillo, però segur que hagués estat igual en qualsevol altre indret.
Mossèn Ramon s’ha guanyat el dret a ser considerat una de les persones més importants de la història de Canillo –si no la millor–, i això s’aconsegueix a base de treball, esforç i, sobretot, humilitat. I, per cert. saben què han de fer si volen veure les fotografies? Doncs caminar, que és exactament el que ell ha fet aquests seixanta anys. Però, compte, “a poc a poc” diu. I “no sol, sinó amb el poble”. Perquè si alguna cosa ha après mossèn Ramon aquests anys és que “el camí és en si mateix la meta”, o dit en altres paraules, “és la felicitat”. Per tant, “si arribem, millor, està clar, però de moment el que importa és seguir caminant”.
