Als que no som de Canillo i tenim  certa edat, la tradició de la Crema del Mai, o Crema del Gener, ens fa pensar inevitablement en la pel·lícula El dia de la marmota, ambientada en un poble dels Estats Units que el dia de la Candelera observa el comportament d’una marmota per saber si l’hivern ja toca la seva fi o bé encara té dies de coll per davant. La dita catalana també observa el temps que fa el 2 de febrer per pronosticar si l’hivern s’allargarà gaires dies més: si la Candelera riu, l’hivern és viu; si la Candelera plora, l’hivern és fora. En el cas de Canillo, la creença popular diu que si el pi no es crema del tot, encara hi ha hivern per a dies, i això és exactament el que va passar ahir al camp del Som, on s’havien aplegat una seixantena llarga de canillencs de totes les generacions.

Suposo que el lector s’haurà adonat a aquestes alçades del text que totes les tradicions que he esmentat tenen lloc pels volts de les mateixes dates, dia amunt, dia avall. La Crema del Mai de Canillo es fa sempre al foscant de l’últim dia de gener. Al municipi alacantí de Xàbia cremen un pi una setmana abans, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni. És innegable que el gener és un dels mesos més freds de l’any i la crema de l’arbre era antigament un acte ple de simbolisme. 

L’arxiver Domènech Bascompte ha ajudat a traçar la seva història. Ahir mateix uns nens en llegien un extracte per recordar als assistents d’on prové la tradició: “la Crema del Gener o Crema del Mai és una tradició que en l’actualitat només se celebra a la parròquia de Canillo i se celebra el darrer dia del mes de gener, o cua del gener, amb la il·lusió de deixar enrere un mes de l’any que sovint és fred i llarg”. Atenció, perquè “antigament només es cremava quan el gener havia estat molt fred; si no, no es cremava i romania tot l’any plantat a la plaça per agrair la bonança d’aquell gener a la natura”.
Sigui com sigui que ha estat aquest darrer mes de gener, el cert és que ahir va ser un dels dies més ventosos de l’hivern. Això va fer que les partitures de la Canillo Band Tocant, que va amenitzar la crema, sortissin volant pels aires. Un fet que no va arronsar els músics, que van tocar uns temes que convidaven a dir adeu al mal temps i donar la benvinguda a temperatures més suaus.
Com no podia ser d’altra manera, a l’acte hi eren presents el cònsol major i el cònsol menor de Canillo, Francesc Camp i Marc Casal. De fet, Camp va ser l’encarregat d’encendre el pi amb una torxa. Amb el vent, les flames van créixer de seguida i el fum va anar cap als assistents. “Sortirem d’aquí amb olor de calçotada sense haver menjat calçots”, va comentar un il·lustre canillenc de qui no diré el nom. El que sí que van poder berenar els assistents, començant pels més petits, va ser coca de canal.
El cònsol major “amb barret de Tomàs Molina” es va alegrar que el pi no cremés del tot, ja que això vol dir que “encara tindrem un hivern una mica llarguet”. I és que “venim d’un hivern molt sec, amb neu a les muntanyes i a les pistes, però sí que és cert que estaria bé una altra nevada per tenir una segona part de l’hivern amb bones condicions”. Més enllà de les previsions meteorològiques –a Canillo no els calen marmotes tot i que també en tenen un munt al planell de Soldeu– el cònsol major va celebrar que la Crema del Mai aplegui canillencs de totes les edats: “és important mantenir aquestes tradicions i que passin de generació en generació, al cap i a la fi ens recorden com vivien els nostres avantpassats i d’on venim”.