La nova plaça del Poble va acollir ahir, un any més, el tradicional ball del contrapàs. La representació va ser a càrrec de l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella, com porten fent des de fa més de 40 anys. De fet, com diu la seva directora, la Mari Àngels, “és la segona vegada que inaugurem la plaça del Poble”, ja que també ho van fer l’any 1982, quan es va construir l’emblemàtic espai de la capital. A més, és l’única vegada a l’any que ballen el contrapàs i, com diu l’Eduard, un dels dansaires de l’Esbart, “és molt emotiu”.

La plaça estava plena de gom a gom. Gent de totes les edats va acudir a la imperdible i esperada cita, que ja és tot un símbol de la festa major. Abans del contrapàs, però, hi va haver els també tradicionals balls dels capgrossos i els gegants. El Carlemany i l’Ermessenda van dansar sota l’atenta mirada dels gegants d’altres indrets, com els de Sant Pol de Mar, que ja fa molts anys que venen a gaudir de la festa major de la capital. Mentrestant, les dansaires esperaven de manera pacient –o impacient– a una de les vores de la plaça. Finalment, van sortir a l’arena.

Com explica l’Eduard, el ball es desenvolupa d’una manera progressiva. Primerament, les parelles s’ordenen en una filera; els homes, llavors, comencen a vorejar les dones fins que, al cap d’una estona, s’agrupen en una gran rotllana. De cop, aquesta es divideix en dos, i queda una rotllana dins de l’altra. Com si fos un dònut. A partir d’aquí es comença a complicar la cosa: les dues rotllanes s’han d’entrellaçar. En un esforç gairebé contorsionista, els dansaires passen els braços per sobre l’espatlla dels seus homònims de l’altra rotllana, i, més tard, canvien la posició posant els braços per sota l’axil·la del company del costat. I tot això, és clar, mentre donen saltirons i voltes a esquerra i a dreta. Però encara hi ha un pas més complicat, almenys d’entendre visualment. La rotllana es tornen a unificar, però sense estar tancada. Llavors, un dels extrems passa per sota els braços dels dos últims dansaires de l’altra punta, formant una mena d’espiral humà. Finalment, s’alineen en una filera i saluden a totes les bandes de la plaça. Ahir el públic els va replicar amb un fort i llarg aplaudiment.

Com diu l’Antonio, un altre dansaire, el contrapàs “és un moment de germanor”. I això va quedar demostrat un cop va finalitzar el ball, perquè no va ser només un espectacle, sinó l’exemple que havien de seguir totes aquelles persones que volguessin sortir a ballar-lo seguidament. “Fixa-t’hi bé, que després anem nosaltres”, li deia un noi del públic, entre rialles, al seu amic. I així va ser. De cop es van formar set grups, capitanejats cada un per un parell o tres de dansaires de l’Esbart (per guiar una mica els valents que van sortir a la plaça sense haver ballat mai el contrapàs), i la música va començar a sonar. Al principi va ser una mica caòtic, no ens enganyarem, però sens dubte tothom ho va gaudir moltíssim, tant grans com petits. Aquests últims, com a mínim, ho tenien més fàcil per fer el “pas de l’espiral”.