Déu n’hi do quin Mundial de futbol hem viscut! Potser molts de vostès entenen aquest esport com una autèntica ximpleria: “Vint-i-dos gamarussos corrent darrere una pilota per veure qui la posa al forat, ja m’explicaràs!”, deuen pensar, segurament, amb raó. “Després, quan hi ha qüestions més importants, ningú no els fa ni cas!”. Doncs sí, així som els humans, què hi farem. “La vida es así, no la he inventado yo”, cantava un. Però bé, el cas és, com deia, que la Copa del Món d’aquest any ha estat espectacular. També ha tingut els seus daixonses, no ho negarem, especialment per la non grata influència del senyor taronja... En tot cas, i futbolísticament parlant, hi ha hagut de tot: alegries, decepcions, comiats, nouvinguts. De tot! I un Mundial no existiria, és clar, sense seleccions nacionals que hi participin; i perquè aquestes siguin reconeixibles, necessiten una equipació diferencial.

Però els futbolistes no són els únics que llueixen samarretes distintives, ja que no són els únics que requereixen una clara diferenciació visual respecte a l’adversari. I és que les aficions són l’ànima de les seleccions –i de tots els equips esportius, en general–, i el principal tret distintiu, més enllà del país, la llengua o la cultura, és el color de la camiseta. Si pensem en una selecció de color groc quina ens ve al cap? Exacte. I en una de blava? Correcte. I vermella? És clar. Ara bé, per tenir una samarreta del teu país bé que l’hem de comprar, i de vegades, depenent de les circumstàncies, no resulta una tasca tan senzilla com podria semblar en un primer moment. Així és, amb l’arribada d’Espanya i Argentina a la final del Mundial, les botigues del Principat se les van veure negres per poder abastir les necessitats de tothom. A més, hi havia un clar objectiu que ben pocs van ser els afortunats que el van assolir…

Aquest era la segona equipació de la selecció espanyola: la blanca. Resulta que aquest disseny s’ha convertit en tendència, i sembla que s’ha ben esfumat de tots els comerços del país. Tant al Forum Sport del Uailo –l’antic Escale– com al Viladomat, per exemple, van durar escassos segons als estands, però a l’Olympia Esports, en canvi, ni tan sols va acabar arribant la comanda. “Va ser una bogeria!”, coincideixen els venedors de les tres botigues. “Però amb la vermella, la roja, també”. Al Viladomat va ser sobretot “una allau de compradors la setmana abans”, explica l’encarregat de la secció de futbol. “La gent es va començar a animar amb les semifinals, i un cop van arribar a la final, ja sí que tothom la buscava amb ànsia”, diu. Al Forum Sport la cosa també va ser similar, i justament ahir van haver de canviar les samarretes que hi havia al lloc que havien ocupat les d’Espanya per unes altres –justament les de l’FC Andorra–, perquè no els en quedaven suficients per omplir l’espai. A l’Olympia, en canvi, “entre setzens i vuitens ja ens en vam quedar sense”, diu l’encarregat de la botiga de la capital. “Espectacular”. Ara solament queda esperar que arribi la camiseta amb les dues estrelles de campions del món, que tots auguren que fins al mes que ve, com a mínim, res de res.

Però compte, que el furor no solament ha vingut amb la samarreta de la selecció espanyola. Ni molt menys! Els argentins també han tingut el seu rampell particular pel que fa a la compra de l’albiceleste, i també és més que complicat trobar-les per algun comerç del Principat. A més, un dels venedors del Forum Esport, que és precisament argentí, comenta que també hi ha hagut força furor amb la segona equipació, que és de color negre amb motius blaus. L’explicació rau, a banda que sigui certament bonica, que la van lluir al partit de semifinals, justament, contra Anglaterra. Com ja deuen saber, la rivalitat entre els dos països va molt més enllà del futbol, i el fet que el partit acabés 1 a 2 favorable a Argentina ha convertit la segona remera en gairebé un símbol nacional. En fi, que el futbol va molt més enllà de xutar una simple pilota, ja ho veuen. Però tranquils, que fins d’aquí a quatre anys no hi torna a haver Mundial, i ja sabem que amb els equips com el Barça o el Madrid no hi ha tant de fanatisme com amb les seleccions...