Com cada any, els carrers del país s’inunden d’una de les olors més característiques i reconeixibles de la tardor. Entre l’avinguda Carlemany i la de Meritxell, hi ha tres parades de castanyers: una davant del Pyrénées, una a la Rotonda i una altra davant del Viena d’Escaldes. Jordi Pujades, que és de la Seu d’Urgell i fa set anys que puja a vendre castanyes al Principat, s’encarrega de la paradeta de la Rotonda, tot i que l’altre dia va cobrir el company que s’està habitualment a la del Viena. Pujades, que encara que no ho sembli està jubilat, hi té la mà trencada en això de torrar aquest fruit tan preuat, i coneix tots els trucs de vell castanyer. Per exemple, posar les peles al foc, “així fa més olor i atrau la gent!”. I ja ho pot ben dir que l’atrau. I, a més, gent de tot arreu. “Anglesos, xinesos, francesos, alemanys, americans, italians...”, tothom queda impregnat d’aquella meravellosa aroma, i molts la senten per primera vegada, “especialment els americans”. Però no només venen castanyes, sinó també moniatos, tot i que no tants, és clar. “Aproximadament, un 20% de moniatos i un 80% de castanyes”, estima Pujades.

Fa unes setmanes que estan instal·lats a les avingudes i s’hi estaran, com a mínim, fins a finals de gener. Tot dependrà de “si hi ha castanyes o no”, ja que no sempre la collita és la mateixa. Tampoc sempre tenen la mateixa qualitat, però aquesta temporada “sembla que han sortit bones”. Venen de Càceres, però depenent de l’any les duen d’un lloc o altre. Fa un parell d’anys venien de Portugal, “i eren boníssimes”, diu Pujades. En aquella ocasió van allargar la temporada fins al 28 de febrer, ja que “era una llàstima no aprofitar-les!”. La qualitat de la castanya depèn de diversos aspectes: si és més gran o més petita, més carnosa o farinosa, si té més tendència a cucar-se o no, etc. I és complicat endevinar-la. “Esperem que aquest any n’hi hagi moltes i de molt bones”.

Però les castanyes tenen una raó de ser, un motiu amb què tothom les associa, que no és més que la Castanyada, és clar. O el dia de Tots Sants, que ve a ser el mateix. Aquell 1 de novembre “no es pot ni tan sols veure el final de la filera de gent”, i és que tothom l’espera amb candeletes. “D’altres, però, s’esperen a l’endemà per estalviar-se la cua”, assegura el castanyer de la Rotonda. A ell també li fa especial il·lusió aquell dia, però “tanta gent és una mica cansat”, reconeix. Tot i així, “si ets castanyer has de viure la Castanyada”. Aquella jornada preparen ben bé el doble de castanyes, “totes tallades una per una; si no, exploten!”. I ben fet que fa, no fos cas que li passés com al pobre Marrameu. Ara bé, qui sí segueix l’exemple d’aquell gat possiblement massa curiós són aquells que, els dies de més fred –que en són uns quants al país–, s’apropen a la voreta del foc que Pujades manté encès tot el dia. Ell, però, moltes vegades s’ha de treure “fins i tot el jersei” de la calor que arriben a despendre les flames, tot i estar en ocasions en temperatures sota zero. Aquesta és la vida del castanyer, dura com una castanya però, alhora, dolça com un moniato.