Diuen que com més i millor s’aprèn una llengua és anant, precisament, al país on es parla. Les classes, està clar, et donen una base primordial per tal de no anar més perdut que un esquimal al desert un cop viatges o et mudes a l’indret determinat, però, sens dubte, la clau està al dia a dia: ser capaç de demanar un cafè en un bar, poder mantenir una conversa amb l’urbà que t’ha posat una multa injusta, forjar un grup d’amics natius i, per què no, engegar a pastar fang algú –a l’urbà, per exemple– amb propietat. És per això que gràcies al Campus Universitari de la Llengua Catalana, que ja ha arribat a la 25a edició, una trentena de joves de llocs diversos del món faran aquesta setmana una estada al Principat per tal de posar en pràctica tot allò que han après a l’aula. Venen del Canadà, el Japó, Ucraïna, Escòcia i Itàlia, i tots ells, per un motiu o altre, en el seu moment van decidir estudiar la nostra llengua.

La Paula, per exemple, que ve de Txèquia, diu que li va entrar la curiositat d’aprendre el català arran d’haver forjat una amistat amb una noia menorquina. Va ser mentre feien una escola d’estiu a Anglaterra, i “volia parlar català tant amb ella com amb la seva família”. A més, fa justament un parell d’anys va viure a Manresa, ja que la seva parella s’hi va haver de mudar perquè el va fitxar un equip de bàsquet, així que ràpidament va buscar classes de català a la facultat de lletres de la seva universitat, i ara el parla perfectament.

D’altra banda, el Jacob va fer un Erasmus a Barcelona, i “em vaig enamorar de la cultura catalana”, diu. Ell és de Polònia, i quan va tornar a Varsòvia va seguir estudiant l’idioma. “M’encanta aprendre llengües i cultures diferents”, explica, i “és clar, com més s’aprèn és parlant amb la gent”. Això és una cosa que també té molt clara la cap de l’àrea de llengua catalana de Govern, Eva Royo, i és per això que al matí faran tres hores de classe dels nivells A2 i B1 i a la tarda, diverses activitats i xerrades. A això se li ha de sumar la llibertat que tenen de rodar per la parròquia de Sant Julià –que és la seu del campus d’aquest any–, la qual els permetrà practicar-lo encara més. Però és que el fet que tots siguin de diversos indrets fa que “la llengua comuna que tenen és el català”, diu Royo, així que aquests dies ens podrem trobar, per exemple, a una japonesa i una escocesa entenent-se gràcies a la nostra llengua pels carrers de Laurèdia. Brutal!