“Si avui no som la 32a comarca catalana és gràcies al Tractat dels Pirineus”. Ho deia un lustre enrere Pere Molles Aristot (Escaldes, 1935-2024), polític de llarga trajectòria  i autor d’una prolífica obra assagística, arran de la publicació de l’últim dels seus llibres, Un tomb per Andorra. Argumentava que , mé si tot que Simeó de Guinda, la clau de la subsistència històrica d’aquest miracle geoestratègic anomenat Andorra era la Pau del 1658: “Espanyai França van acordar que es repartirien el territori pirinenc segons el vessant de les aigües: si anaven cap a naix, allò seria Espanya; si anaven cap a dalt, França. Segons aques criteri, tota Andorra hauria quedat del costat espanyol, excepte el Pas. Si no va passar, va ser gràcies als Pariatges. Sense ells, avui seríem un altre Pallars. Amb sort, una altra vall d’Aran”.

Vet aquí una de les fomriulacions categòriques que amaneixen l’obar de Moles Aristot, mitja dotzena de títols (Els andorrans som així, Al començament del temps, Andorra... sense coprínceps?, Un tomb per Andorra, Castells de fang)  que exploren amb rara coherència, amb un reugts nostàlgic i cert desengany, des del punt de vista històric, polític, i també sociològic, allò tan eteri que acostumem a definir com a andorranitat. A Realitats i mites de les Valls d’Andorra (2000) no s’estava de criticar la Constitució del 1993 per haver eliminat institucions que ell considerava idiosincràtiques perquè “els fets diferenciadors son els que creen identitat”. Entre ells, la quèstia, l’assemblea magna i el tribunal de veeduria. També li semblava un atemptat contra les essències de la nostra identitat la supressió de l’oració reglamentària abans de les sessions del Consell General, i del retrat del Papa que presidia la sala ded plens: “La Constitució hauria pogut ser el nou Pariatge...”, arguïa. Se li entenia tot: en la seva opinió, no ho va ser. De fet, per a Moles Aristot  estava fora de dubte la superoir transcendència del copríncep episcopal en el devenir històris d’Andorra: “La continuïtat d’Andorra està en la meva opinió vinculada a la continuïtat de l’Església, que és la mateixa des de fa 2.000 anys. Molt més que al coprínceps francès. Una altra cosa seria si el bisbe cedís el seu lloc al rei espanyol”.

La seva trajectòria política arrenca el 1970, quan va ser escollit cònsol menor d’Andorra la Vella i del Quart d’Escaldes, càrrec que va repwetir el 1971. Va ser també conseller del Quart els anys 1972 i 1973, i conseller general en quatre períodes: el 1979, del 1979 al 1981, entre el 1986 i el 1989, i a la primera legislatura constitucional (1994-1997).

La missa funeral tindrà lloc avui a la parroquial de Sant Pere màrtir (11 hores).