El president de Càritas, Agustí Font, i la coordinadora de l’entitat, Txiqui Bruna, remarquen l’agreujament de la situació en què es troben els usuaris que atenen. Mostren especial preocupació pels aturats entre 45 i 50 anys, que, tot i que el context econòmic millori, difícilment es podran reinserir laboralment, així com pels joves amb poca formació, que avui no troben feina.

A més, alerten que situacions de dificultats econòmiques poden acabar portant a l’exclusió social.

La situació econòmica no ha millorat durant aquest últim any. ¿S’ha traduït això en un augment de l’activitat?
Agustí Font: Hi ha gent que, per exemple, ha comprat un pis al seu país i hi ha d’enviar un mínim de 100 o 150 euros al mes. Però si només treballa la dona, com passa en molts casos, aquesta família no en té ni per tirar endavant. No és que només no puguin pagar la hipoteca, que això ja seria un drama. La gent està en situacions molt difícils. Hi ha moltes famílies en què només hi ha un dels membres que treballi.
Txiqui Bruna: Potser no ho hem notat tant per un increment dels usuaris com per la gravetat de les situacions. Ens trobem situacions molt més greus en famílies fins ara normalitzades socialment. És difícil treballar-hi perquè són persones que fins ara vivien bé però que avui estan en una situació complicada.
Mirant una mica no el que ens trobem, sinó el que ens trobarem quan les coses vagin millor –tant de bo sigui aquest 2013–, analitzes el perfil de les famílies que estem atenent i veiem que per molt que puguin aixecar una mica el cap hi ha moltes famílies o persones soles sense entorn familiar (que és un col·lectiu que em preocupa tremendament), que veus molt difícil que, tot i que millori la situació econòmica, puguin inserir-se laboralment. Són persones que estan al voltant dels 45 o 50 anys. Es tracta d’un perfil i una situació amb què es troben que no em preocupa gaire ara. Però de cara al futur veiem que aquestes persones, que estan sense feina, no tornaran a ser ocupables. I això sí que és greu.

¿Per què no seran ocupables?
T. B.: Per l’edat. A Andorra, fins ara, no ens hi havíem trobat. I per la formació. Gent amb formació molt primària i que tota l’experiència que ha tingut ha estat gairebé sempre en feines precàries. Tota aquesta gent difícilment serà ocupable altra vegada. I això és el que ens ve.
A. F.: Davant el moment en què som podem preveure aquesta situació. Però no podem preveure com serà de dura, de profunda. A més, no només som Càritas els qui desenvolupem una tasca en l’àmbit del benestar, sinó que també hi ha el Govern, els comuns i altres associacions. Però a nosaltres aquest grup de gent que tenim sí que ens preocupa, perquè no sabem com pot ser la sortida.

Han comentat que aquestes persones tenien feines precàries. ¿Com ara?
T. B.: Ens referim a feines de moltes hores, molt mal pagades. Sobretot relacionades amb l’hostaleria, la neteja...
A. F.: A més a més, ja sabem que és una mala tradició que les dones no estiguin tan ben pagades com els homes per una mateixa feina. Hi ha una discriminació quan és la que més està sustentant la casa, perquè hi ha homes que fa temps que estan de baixa i elles van sustentant la casa i els fills, però no es dóna per a més.
Entre les persones ateses, ¿predominen més les dones o els homes?
T. B.: Històricament, als serveis socials normalment hi acudeix la dona, però sí que és cert que cada cop s’atenen més homes. I sobretot als nostres serveis notem un augment d’homes sols, sense xarxa familiar. Per això hi acudeixen més.

¿Com podem definir la situació actual? ¿Hi ha pobresa?
T. B.: Per nosaltres són situacions de pobresa que s’associen a una qüestió econòmica, que potser és el que falta ara a moltes famílies. Una reducció d’ingressos econòmics perquè falta feina, perquè s’han reduït els salaris...
A. F.: Fins fa poc la construcció ocupava molta gent i amb el sou del marit i el de la dona no tenien cap problema. Nosaltres fem tot el que podem. El banc d’aliments ha estat un bon element i a partir d’aquest, de vegades, entres en altres problemàtiques en què pots ajudar la família.
T. B.: Associat a la qüestió de la pobresa, el banc d’aliments és, pel que fa a serveis socials, una mica tornar enrere. Tornar a fa vint anys perquè fas, entre cometes, assistencialisme. Donar una necessitat bàsica a què, per una qüestió econòmica purament, la gent no té accés. El que és més greu és que aquesta situació de pobresa econòmica et porti a temes d’exclusió, que és el que ens estem trobant. És a dir, gent que deixi d’estar dins del sistema, que deixi d’anar al metge, a fer formació...
A. F.: Deixes d’estar dins del circuit. Hi ha un col·lectiu de gent que en aquest moment està en aquesta situació, i déu ens guardi que això duri molt. O acabarem quedant la meitat de treballadors o no ho sé perquè la gent va quedant marginada.

¿I què fa que aquesta gent vagi quedant fora del sistema?
T. B.: L’exclusió és multifactorial. La qüestió econòmica influeix, i més com funciona aquest país. Per exemple, anar al metge. Nosaltres estem cansats de costejar tractaments i visites mèdiques perquè la gent deixa de fer tractaments i deixa d’anar al metge. I no parlem de refredats.
A. F.: No van al metge perquè no poden. Només perquè en vegeu un cas. Un noi jove que arran d’un accident ha perdut totes les dents. Hi ha una psicosi en aquella casa, és que no es pot viure. Potser en una altra circumstància, en què hi hagués més diners i benestar, ja s’hi hauria trobat una solució, però ara haurem d’intervenir nosaltres. Perquè un noi de 18 o 20 anys que ja està fora del circuit, perquè no vol ni aixecar-se... Són situacions que fa sis o set anys no es donaven perquè d’algun lloc les famílies podien obtenir recursos econòmics. De casos com aquests n’hi ha altres. I això fa que la família es desintegri una mica.
T. B.: Aquest noi no surt de casa, està psicològicament afectat. És un noi que va deixar l’escolarització obligatòria, és a dir que no s’ha format ni té perspectives de fer-ho. No busca feina perquè, en les condicions que està, ¿qui el contractarà? És el que dèiem de l’exclusió, un tema que la gent no acabem d’entendre. És tenir accés a aquests drets mínims i bàsics. Quan en quedes exclòs, per diferents motius, és molt difícil tornar-hi a entrar.
A. F.: Malgrat que no hi tinguin dret, s’ha de fer que hi tinguin accés.

És sorprenent que coses com aquestes passin en un país on hi ha benestar.
A. F.: Jo diria que se n’està prenent consciència. N’han pres el Govern i els comuns, que han fet un pas endavant, perquè si no seria el caos total. No podríem assumir-ho pas nosaltres sols. Veus gent jove que no es tornaran a integrar. Per això intentem no deixar ningú a l’estacada. Càritas, l’Església, està amb la gent que pateix. No deixem de fer res per una qüestió de diners.

¿Tenen dificultats econòmiques per fer front a les demandes?
A. F.: Tenim persones que aporten diners per salvar la situació. És un moment difícil i si dura molt temps no sé si els col·laboradors podran aguantar.
T. B.: En època de crisi és quan tenim més aportacions de particulars. Això compensa les subvencions públiques, que es van reduint.
A. F.: Andorra és generosa i si no fos per aquestes aportacions no podríem potser fer front a tot.

¿Ha crescut el volum de persones en risc d’exclusió social?
T. B.: Segons l’estudi que vam treure l’any passat, estàvem al voltant d’un 19%, en tots els nivells de precarietat. Avui per sota segur que no estem.
A. F.: Sense corregir l’estudi, creiem que estem per sobre de les dades que es van donar en aquell moment. Crec que si aquest estudi es fes ara segur que depassaríem els resultats. Això és segons el que podem intuir, però no hem fet l’estudi. També hi ha altres institucions que ajuden i les administracions.

Des de fa un temps també està en marxa el menjador social.
T. B.: Per a nosaltres és un recurs més, que molt puntualment hem utilitzat perquè aquesta necessitat ja la teníem coberta d’una altra manera. 

¿Els jubilats són un col·lectiu sensible?
T. B.: No és un col·lectiu que nosaltres atenguem. És un perfil que ja es beneficia de moltes iniciatives que hi estan adreçades especialment i està ben atès.
A. F.: Els comuns ofereixen molts serveis i recursos per als jubilats, com els menjadors per a la gent gran... Sí que podrien estar millor, però estan ben atesos.
T. B.: Parlant del nostre servei, l’atenció a persones més grans de 65 anys és molt residual. Representa un percentatge molt baix i això vol dir que altres serveis se n’ocupen prou bé. Perquè els usuaris que vénen a Càritas són normalment els últims dels últims. Llavors, que aquest perfil no t’arribi vol dir que l’administració o altres entitats hi estan a sobre.

També hi ha els joves que van deixar d’estudiar per posar-se a treballar i ara estan sense feina. ¿Cal millorar la resposta que es dóna a aquest col·lectiu?
T. B.: És un col·lectiu que a nosaltres també ens va in crescendo. Cada vegada ens arriba més gent jove. Gent que va deixar d’estudiar, es van incorporar al mercat laboral perquè era tremendament fàcil i ara, com que no han tingut la formació suficient i adequada, són els primers a perdre la feina. També són gent poc motivada per reincorporar-se a la formació i a Andorra tampoc no hi ha els canals suficients i adequats per continuar una formació un cop l’has deixat. No és fàcil.
A. F.: Seria realment interessant que hi hagués uns programes que poguessin acollir aquesta gent i donar un tipus de formació.
T. B.: Seria interessant formar gent en sectors econòmics nous que de cara al futur podrien ser emergents. És un col·lectiu que ens preocupa.
A. F.: Ja no tenen coratge ni per sortir a buscar feina. Ja hi ha programes però molta d’aquesta gent queda tancada al seu espai i són persones que necessitem per al dia de demà.

¿Estem vivint en el pitjor moment des que es va crear Càritas? 
És el millor moment de Càritas, perquè és quan estem fent més serveis i arribant a tot arreu. És un dels moments en què estem més implicats. A mesura que sorgeixen les dificultats també veus que has d’adaptar-te per donar solucions. Però és una situació molt difícil a nivell global.

“Hi ha usuaris a qui fem passar un bon tràngol perquè no s’és prou àgil a l’hora de concedir una ajuda”

¿Quina evolució han registrat els diferents programes que tenen?
T. B.: En xifra d’usuaris és possible que haguem incrementat una mica, però per a nosaltres això no és el més significatiu. El que ens preocupa és, com dèiem al principi, la gravetat dels problemes i la durada. Abans, amb tres mesos una família podia tirar endavant. Ara pots estar sis mesos i més.
A. F.: S’allarga més el procés d’ajuda i d’acompanyament. La durada del pla de treball s’amplia i també, per tant, l’ajuda econòmica.

¿El banc d’aliments és el que té més demanda?
A. F.: És una ajuda que hem fet des de sempre, tot i que d’una altra manera. És cert que no havíem tingut 50 famílies. Els usuaris han anat creixent.
T. B.: En aquest moment s’incrementen els projectes que porten una part d’ajuda directa. Abans fèiem més una tasca de promoció, que continuem fent, però avui hi ha necessitats bàsiques que no estan totalment cobertes i hem d’ajudar que ho estiguin. En aquest sentit sí que s’incrementen els programes del banc d’aliments i el programa d’atenció primària. Tot i així, en tots els casos, al darrere hi ha un pla de treball i un seguiment perquè les famílies siguin més autònomes.

Estem parlant de cinquanta famílies al banc d’aliments.
A. F.: Hem arribat a fer una punta de 65 famílies, però la mitjana és de 50.
T. B.: Hi ha famílies que fa més temps que estan al projecte i d’altres que en surten i hi entren més ràpid. També s’ha de dir que hi ha determinats usuaris que són casos amb seguiment per part del Govern. Però com que no són gens àgils al Govern, una família pot tenir aprovada una prestació però fins que no es fa efectiva passa un temps i mentrestant l’atenem al banc d’aliments. Temps enrere estàvem parlant que al voltant d’un 30 per cent dels usuaris estaven en aquesta situació. Hi ha un gruix d’usuaris que, si les coses al Govern fossin més àgils, no estarien aquí.
A. F.: Tot i que s’està plantejant un canvi pel que fa a serveis socials, de moment costa.
T. B.: El que sap greu és que et trobes amb famílies que tenen una ajuda aprovada pel Govern, i per tant és un dret que tenen, i que et diguin que has de venir a Càritas a buscar aliments... En aquest país, podríem ser molt més àgils tots perquè aquestes famílies no es trobessin malament. No estan desateses però diuen: ¿per què he d’anar jo a Càritas a buscar els aliments? I tenen raó. Els fem passar un bon tràngol perquè no som prou àgils. És molt important en aquests moments com fem sentir la gent.
A. F.: Creiem que amb la llei de serveis socials hi haurà aquest canvi.

S’avançarà cap a una coordinació més gran.
T. B.: Tot i que sempre és millorable, pel que fa al treball diari dels tècnics, actualment està prou bé. Aquesta nova llei ha d’ajudar que les coses encara siguin més àgils.

¿I quins perfils d’usuaris atenen al banc?
Són molt heterogenis. Des de famílies que viuen soles fins a famílies de cinc persones. Cal dir que és un banc d’aliments molt personalitzat i que compta amb l’assessorament d’una dietista.

També buscaven un local més gran per al banc d’aliments.
A. F.: Hi estem treballant. Aquí tenim un local propi, però és de difícil accés. Gairebé hem arribat a aconseguir trobar un local al centre de la capital, perquè la gent hi pugui arribar fàcilment. Quasi està lligat, tenir un banc d’aliments més gran, més ample, al mig de la ciutat, més accessible. Encara no ho tenim tancat. Seria un local de lloguer, però la prioritat és oferir un bon servei.