“Ahir era advocada; avui, okupa”

Ha demanat ajuda als serveis socials municipals, al bisbat, a Càritas, a les monges i el mossèn: “Si us plau sols necessito un lloc per dormir, poder dutxar-me per buscar feina.” Amb la síndica de greuges tenia cita, però, admet, un problema personal l’hi va impedir anar-hi. Però la resta, totes les instàncies a què s’ha adreçat la “reenvien d’un lloc a l’altre, maregen la perdiu; els demano si us plau, no us passeu la pilota, però se la segueixen passant. És aquesta la filosofia dels cristians?”.
    
La Sandra era advocada, col·legiada a Barcelona, explica. També va passar una temporada treballant a Andorra.  “Podem fer l’entrevista en català o castellà, o en anglès, francès o italià, perquè els parlo”, adverteix. Ara okupa l’infame número 10 del carrer de les Eres de la Seu d’Urgell, immoble tristament conegut: els anteriors okupants el van batejar com la cova del terror. Sense aigua corrent ni llum, per descomptat. Només amb una estufa de llenya. Alguns veïns li porten caixes de fusta i cartró perquè les cremi i pugui entrar en calor. Escalfar una mica d’aigua per rentar-se és un repte  inassolible. Té les mans plenes de ferides, astilles clavades, ennegrides, de trencar les caixes amb elles. Les ensenya: “Jo que abans portava les ungles tan arreglades sempre.” Com s’arriba a aquesta situació? “Circumstàncies”, es limita a dir mentre s’encongeix d’espatlles i se li ennuega la veu.

Por de morir cremada
La Sandra es va instal·lar –per dir-ho d’alguna manera– fa tres setmanes en aquest edifici en ruïnes del centre de la ciutat acompanyada per la seva parella. Ell va marxar de seguida: no ho aguantava, va dir. De tant en tant torna. Té por del perill que suposa aquella estufa, de cremar-se viva, un dels perills d’aquell infrahabitatge, rates i insectes a banda. També els veïns deuen témer que un dia hi hagi una desgràcia. Alguns són, precisament, els que faciliten a l’okupa l’únic sustent a què pot accedir: els dies de mercat li porten menjar i alguna garrafa d’aigua. Alguna vegada, ha hagut de passar per una carnisseria i demanar si li donaven alguna cosa amb proteïna. “Sempre me n’han donat”.
    
L’escull insalvable és dutxar-se. Sense poder-se netejar, com anar enlloc a demanar una feina? També són situacions complicades accedir a determinats serveis públics: “Arribo i el segurata no em deixa entrar perquè no tinc cita prèvia. Com se suposa que la puc demanar? No tinc ni telèfon.”

El requisit de l’empadronament
De moment, de les autoritats ha obtingut l’oferta d’un bitllet d’autobús. “Però els destins són Solsona, què hi faig jo allà? O Barcelona, on no tinc res. O Lleida, plena de Covid”. Per accedir a altres fórmules d’ajuda li falta un requisit imprescindible: estar empadronada a la Seu. “No t’ho poden negar, però has de plantar-te i insistir-hi.” La recomanació és de l’Òscar i la Viviana, la parella que la va precedir en aquest horror de lloc. Ells també van haver de batallar per aconseguir-ho. “És el teu dret, nosaltres hi vam anar amb una còpia de la llei al BOE impresa”, recorden. La Sandra assenteix, ho entén, però després reconeix que se sent tan enfonsada i sola que poques forces li queden per enfrontar-se a l’administració. Depressió i dies sense menjar no són la millor empenta. Per si no fos bastant, relata, fa any i escaig va patir un accident: una caiguda des de quatre metres. Múltiples fractures, contusions, commoció cerebral: encara li’n queden seqüeles. Aquesta successió d’infortunis és la vida que pot explicar des de fa quatre anys, els que porta d’okupa.
    
Ara ha trobat un suport d’aquells que es poden considerar inesperats: l’Òscar i la Viviana se li han posat al costat per enllestir tràmits burocràtics. Ells han deixat aquell infern enrere (finalment van accedir a un lloguer social en un habitatge digne, si més no, per onze mesos) i confien trobar feina. Si no per aquestes contrades, posaran rumb a Orense, on albiren més opcions per fer-se una vida. Mentrestant, se senten forts per fer un cop de mà a qui està més enfonsat. Amb el suport, confien, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).