Qui ho havia de dir que el va començar amb “quatre frikis de Badalona”, ara fa 10 anys, suposaria el rescat de 72.000 persones a la Mediterrània. I qui ho havia de dir que de rebre premis i més premis, català de l’any, europeu de l’any, i reconeixements de tota mena des de fa un temps ha de conviure amb la criminalització més absoluta de la seva tasca per part de lobbies de pressió d’extrema dreta que tenen molts calés i que encara que Òscar Camps escrigui un missatge que no parli ni de rescats, ni de refugiats ni de res que se li assembli i opini sobre el Barça, per exemple, vegi aparèixer automàticament una sèrie de 300 respostes titllant-lo de “traficant i negreru”... Qui ho havia de dir! Doncs ho diu el mateix protagonista, fundador d’Open Arms, ja ho saben, que s'ha atrevit a dir ahir aquí al Principat d’Andorra, sí, aquí, que “ningú és il·legal”. Ens ho ha dit en les tradicionals declaracions a la premsa abans de començar l’acte. I ara que des de fa tants dies sentim parlar ara sí ara no de situacions no regularitzades o d’eufemismes d’aquest tipus... Doncs com a mínim fa què pensar.
No cal dir que els que aquesta tarda han acudit al Mercure a sentir la seva xerrada amb motiu del Dia mundial del refugiat estaven totalment entregats a la causa, i alguns amb moltes ganes de sentir que algú s’atrevia a dir-los quan li preguntaven “què puc fer”. Senzillament això: “aixeca’t del sofà”. I començava així l’exposició de la seva peculiar –o no– teoria del sofà: “Perquè el que més ens costa és aixecar-nos del sofà”. I encara, “el sofà individualitza i bloqueja i des del sofà podem maleir tothom”. El quid de la qüestió, per Camps, és “trobar la teva causa, perquè ajudant ni que sigui una sola persona, ajudes molts”. “Aixeca’t del sofà i junts podem fer moltes coses”. Sempre, és clar, que alguns més facin el mateix gest i s’aixequin del sofà.
I ho deia algú que ja passa dels 60, i que els darrers anys de la seva vida se’ls ha passat portant a terme la seva vocació de socorrista a gran escala i s’ha dedicat a salvar vides a la mar, ni més ni menys. Ho deia algú que no va fer servir ni presentacions últim model –de fet, no en va emprar cap– ni vídeos ni fotos de rescats i rescatats que et deixen amb l’ai al cor i fan saltar la llàgrima fàcil. Només la paraula, simple, sense escarafalls. Expressant, això sí, el que si ens prenguéssim seriosament el tema de la immigració no ens hauria de sonar malament, com ara que “ningú puja en una pastera amb la seva família si quedar-se encara és més perillós”. Evident. No per a tothom, es veu perquè també aquí els missatges aquests que qualifiquen Camps de “traficant i negreru” han comparegut des de bon matí a les xarxes, en la seva majoria en perfils d’aquests anònims, per desacreditar-lo a ell i també al Govern que l’ha convidat i que consideren venut al woquisme.
Per Camps, és imprescindible treballar en origen per evitar les pèrdues de vides humanes a la Mediterrània. Per ell, “el racisme actual no és fruit de la immigració, sinó de la por a l’altre diferent i dels qui l’exploten políticament”. “Les pasteres aquí no arriben, però els discursos d’odi, sí”. I això sí que es compleix aquí en la seva literalitat. I de discursos d’odi el sofà en sap molt.
