L’Emilia (posem que es diu així) s’ha inventat un truc: arriba uns minuts abans de les onze i es col·loca a la cua. És la manera que ha trobat per, amb 82 anys, no haver-se d’estar palplantada al mig del carrer durant llargues estones i amb temperatures gèlides esperant fent cua a la porta del banc. L’oficina (ja saben, BBVA a la plaça Catalunya, però altres entitats funcionen més o menys igual) només atén fins a les onze del matí els dimarts i dijous. “Amb el que em cobren en comissions, creus que és normal?”, pregunta. El que li cobren (no té cap nòmina ni pensió domiciliada) són 160 euros l’any: donaria per pagar el servei d’atenció, suposa. “I si ens fan esperar fora per tot això de la Covid, no podria ser a altres hores? És poc humà”. Com a poc. 

El tracte que les entitats bancàries dispensen als clients, especialment a la gent gran o amb problemes cognitius (o simplement els que estan quedant marginats per la bretxa digital) està rebent denúncies arreu. Aquí ha centrat moltes de les denúncies recollides aquest mes per la síndica municipal de greuges, Anna Martí Pellicer. “Una desena, però això per a la Seu són moltes”, adverteix. Les acaba d’exposar a l’alcalde, Francesc Viaplana, en la reunió mensual. Per a ella aquest problema de la bretxa digital, i no sols amb els bancs, puntualitza, és una prioritat. Ell s’ha compromès a fer de mediador i obtenir una nova reunió amb els directors de les oficines que encara existeixen a la ciutat. “Properament em reuniré amb les entitats bancàries del municipi per saber si s’han implementat les mesures acordades a la reunió amb les entitats bancàries i membres del Consell Municipal de la gent gran per millorar aquest aspecte”, promet via xarxes. 

Un home plorant
De moment, semblaria que no. Al despatx de la síndica encara fa un parell de dies es va presentar un home de setanta anys gairebé plorant: no se’n sortia per fer un ingrés. No és l’únic que se li ha atansat. “Els fa sentir tontos per no saber fer-ho, afecta l’autoestima de les persones; ho trobo cruel, inhumà, la veritat”, reflexiona, per insistir que és “una de les meves prioritats”, aquesta desigualtat que es genera entre els qui es defensen amb les eines digitals i els que no. I això els priva d’accés a serveis no sols bancaris, puntualitza. 

“El Consell Comarcal Consultiu de Gent Gran vam demanar una reunió amb l’Ajuntament i amb els directors de banca locals per treballar aquesta qüestió. La resposta dels directors va ser que farien el que podrien en el marc de les seves competències”, explicava Amadeu Gallart, també preocupat pel problema des de les xarxes. “Crec que el que seria molt important és que intervingués l’organització interbancària per tal que financés un cos d’assessors a peu d’oficina”, proposava. A banda, “hem de partir de la base que les noves tècniques informàtiques han vingut per quedar-se i que caldria, entre d’altres serveis, una oferta massiva de cursets dirigits a la gent gran en general”.

Una solució a mitges
Aleshores, la solució és ajudar-los a aprendre? Amb cursets formatius? Per a alguns, segurament. “Però no oblidem que estem a l’àmbit rural, amb una població gran que no ha tingut accés a la formació, envellida, amb pocs assistents socials, etcètera”. Gent per a la qual moure’s amb desimboltura per l’àmbit digital és poc menys que impossible. Sense comptar amb qui tingui problemes cognitius. “Estem creant un col·lectiu de gent que està sobremarginada”, denuncia. Per això la situació, confessa, “em dol moltíssim, asseguro que faré tot el que pugui”. Encara que les seves eines siguin escasses. “Al Fòrum de Síndics hem tractat la qüestió molts cops”.   

La situació ha agafat visibilitat mediàtica en bona part gràcies a la campanya Soy mayor, no idiota, engegada per un jubilat per denunciar el que els mitjans han batejat com a exclusió financera. “En alguna població catalana ja s’estan creant associacions. Miraré a veure si aquí també es pot fer”, proposa. És una idea.  Una altra podria ser articular alguna mena de voluntariat per ajudar qui ho necessiti?, es pregunta. Però, és clar, voluntariat per suplir els serveix que els bancs –amb els seus enormes beneficis– no proporcionen? No sembla una solució amb recorregut. “Però em comprometo en la lluita i continuaré fins al final, perquè tot plegat ho considero molt trist”. 

Tremolant de fred a la cua
En una d’aquestes cues –les qualificarem nosaltres de vergonyoses– la va abordar un dia una persona coneguda: li va assenyalar un home gran que “tremolava de fred”. Més que vergonyoses, potser es podria pujar el qualificatiu a infame? Una altra clienta explica al BonDia que en una ocasió el guarda de seguretat, amablement, deixava alguna gent arrecerar-se cap a l’interior de l’oficina, vista la temperatura exterior. “A mi, fins i tot, com que em veia gran, m’oferia seure”. Però finalment va sortir un empleat per fer-los a tots fora sense contemplacions. “Jo volia dir-li que ja em tocava i ni em va mirar”. 

“Jo tot plegat ho considero maltractament”. És la consideració sense embuts del familiar d’un client, una persona gran i amb problemes afegits, a qui una entitat ha encolomat un aparell de teleassistència de pagament.  “A l’hora de vendre’ls un producte ja no hi ha horaris”, ironitza, ni Covid que dificulti accedir a les oficines. 

“No sé quina millora aporta respecte del que ja existia, però porta un rellotge digital que t’has de programar tu, pero un cop t’han venut el producte, ja t’espaviles tu sol a casa”.  El destinatari d’aquest producte, denuncia la interlocutora, ha estat una persona amb dificultats no sols de mobilitat, sinó de comunicació. “Tu com ho qualificaries?”, pregunta.