Algú sap des de quant es fa la Passa? “Des de tota la vida!”, diuen els lauredians. Ni ells saben ben bé quan va començar aquesta tradició. L’àvia d’un dels joves que ahir hi va participar, el Max, recorda que des que era ben petita ja es feia. Tot i que, amb els anys, ha anat canviant el seu sentit original, i ara és una celebració més jovial. Com sol passar amb tantes altres tradicions. En els seus inicis –“ves a saber quan”– el motiu de la Passa era presentar als veïns del poble els futurs matrimonis; és a dir, els fadrins majors que s’havien compromès recentment. Com diu el Jordi, un altre dels joves, “era per presumir de xicota”. Però ara hi participen tant solters com emparellats; ningú els pregunta si es casaran l’any que ve. A més, a la cua de la cercavila hi van els més petits de tots: nens d’entre cinc i deu anys que no es volen perdre la festa dels grans, i que, amb el temps, aniran guanyant posicions a la immensa filera de “passaires” que recorre tot Sant Julià cada festa major.

Aquest any hi van participar més d’un centenar de joves, acompanyats per tota una gentada durant tot el recorregut. Però no van desfilar del tot “sols”; la xaranga Band Sonats va encapçalar la rua, que va durar gairebé una hora i mitja, i va animar no només els protagonistes, sinó tots els veïns que sortien encuriosits als balcons. Cal dir que la Passa no és una simple desfilada ritual i processionària, sinó que és gairebé una gimcana. A diversos punts estratègics de Sant Julià –alguns de simbòlics i altres més improvisats– s’aturen per realitzar alguna activitat concreta. Ahir, per exemple, van baixar amb la parella a cavallet per una de les escales que hi ha a l’avinguda Verge de Canòlich. Tasca perillosa, però divertida. A la plaça de Sant Roc s’hi van aturar per fer una foto de família, entre altres ubicacions. També van parar a cada font, no per beure aigua, sinó per mullar tothom que estigués a la vora. A més, tots li van fer un petó a l’estàtua de La banyista nua, de Josep Viladomat, ubicada davant l’oficina de turisme. En definitiva, és una de les tradicions més divertides i entretingudes de la parròquia, en la qual la majoria de lauredians hi participen des de petits. El Jordi, per exemple, la va començar a fer fa vint-i-cinc anys, quan en tenia cinc; pel Max, però, aquesta ha sigut la segona Passa, perquè “malauradament els altres estius ha coincidit que era fora”. Segur que a partir d’ara no se’n perdrà cap més.

Però la festa no acaba un cop finalitza la cercavila, sinó que, segons la tradició, els emparellats han de ballar el ball Cerdà. I així va ser. Un cop la Passa va tornar a la plaça Major, es van trobar amb els fadrins “veterans”, com diu el Jordi, que els esperaven amb candeletes per ballar el mític ball. Aquest també té un ritual tradicional determinat: la noia (fadrina) ha d’entregar una barretina al noi (fadrí) amb el que vol ballar, i, per tant, emparellar-se. D’aquesta manera, si tot va com ha d’anar, sorgiran les noves parelles que encapçalaran la Passa del pròxim any.

Enguany, molts dels més joves també tenen l’esperança de trobar parella aprofitant la celebració d’aquest tradicional ball, tot i que han canviat algunes coses. Per exemple, com explica l’Eli, integrant de la comissió de festes, des de la pandèmia, en lloc de barretines s’entreguen adhesius –gairebé tots els nens anaven folrats amb desenes d’ells–, però encara hi ha barretines. El Max en duia una, tot i que “el ball Cerdà és més complicat que la Passa, però és molt divertit”. Aquesta és l’actitud per no deixar que les tradicions passin.