El Fabio s’afanya aquest dia assolellat de diumenge fent dissabte. A la terrassa: neteja, estendre la bugada, escombrar. Després seu amb el fill petit, que l’ha ajudat, i prenen un aperitiu, xerren. Són moments de pau abans de la batalla. Ell treballa a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, als magatzems. La dona, la Covadonga, és tècnica de radiologia, també al centre hospitalari. Són treballadors fronterers i tenen canalla. La batalla s’obre en un front múltiple.

El Fabio sembla un home tranquil, de pocs escarafalls, però reconeix sense embuts que sí, que per descomptat que es va emocionar amb aquell aplaudiment col·lectiu que es va orquestrar anit, amb aplaudiments des de finestres i balcons. Tot i que al seu veïnat, poc poblat i allunyat del centre de la Seu, poc més que el silenci va sentir. “Home, va estar bé, va ser molt emotiu” com a reconeixement a aquest “estar al peu del canó, que és el que intentem fer, fent torns i sense coincidir amb companys, per no caure tots”.
A ell i a la seva dona –com a la resta, és clar– tot plegat els va caure “de sorpresa”, la nit de dijous a divendres, amb l’anunci del primer positiu a Andorra i en poques hores, l’anunci del tancament d’escoles i tots els esdeveniments en cadena. “A partir de demà és quan començarem a organitzar-nos millor. Divendres vam sortir del pas com vam poder.” Els dos miren de fer torns diferents perquè un pugui estar a casa sempre, amb els fills. “Divendres tot era una nebulosa, no sabíem ben bé què faríem.”
El personal sanitari, que juntament amb el personal dels supermercats, viu un dia a dia més assetjat pel virus que qualsevol altre ciutadà, ha de tenir una vigilància extrema per no portar-lo a casa i transmetre’l a la canalla. “L’uniforme ja el deixem a rentar a l’hospital i també allà ens dutxem abans de sortir.” Moltes precaucions, és clar, però gens de por. A banda, recorda el Fabio, van tenir una mena d’entrenament que ara els resulta útil quan es va declarar la crisi de l’Ebola. “Ho tenim recent, més o menys, i encara que ja sé que no és el mateix, ja ens va mostrar com prendre precaucions.” En el que serà el seu dia a dia, la quantitat de feina que hagin d’assumir, tot dependrà de l’evolució de la pandèmia al país. El plantejament inicial, el que va explicar el ministre Joan Martínez Benazet: “Com va dir ell, certes proves diagnòstiques i altres visites s’ajornen, com les intervencions programades. Només farem el que és urgent, i el personal, com ara infermeres que estiguin a quiròfans i no tinguin feina, segurament aniran a donar suport al servei d’urgències o a l’UCI”.
El Fabio, que treballa al magatzem, no té contacte directe amb els malalts, ni amb més personal que el que va a buscar material, explica, així que tampoc creu conèixer els companys que estan en aïllament als domicilis. “No, no sé qui són, ni quanta gent.” El que sí que ha vist és el vídeo que un infermer del centre ha fet públic a les xarxes renyant qui s’ho està prenent a la lleugera. “Sí, l’he vist, i té tota la raó!”, exclama sense ni temps a acabar de fer la pregunta. “És que això no són unes vacances, és per estar-se a casa.” Estem en “una situació molt vulnerable”, recorda, “i tots hauríem de fer cas” a les recomanacions al peu de la lletra perquè no es propagui el virus. És, conclou, un moment molt delicat, “en què no tenim ni idea de què passarà”.
El que tenen clar, a casa seva, com a casa dels companys que lliuren la mateixa batalla a contrarellotge, és que s’ho han de muntar com poden. En el seu cas, travessant la frontera cada dia amunt i avall. “La Cova ha pujat avui i ha presentat a la garita la credencial: sent de la Seu i treballant a l’hospital, no tenim cap problema, és clar’”. Cadascun d’ells és molt necessari. Vital. “I si us plau”, implora per concloure, “seguiu al peu de la lletra totes les recomanacions, tots.”