“Algú sap d’on ve el parxís? La classe es queda callada. De l’Índia, diu el professor. Caram: i com ens va arribar, aquí? pregunten els alumnes. Doncs perquè som indoeuropeus, respon. Per tant, també és nostre.” Vingui d’on vingui, la qüestió és que d’un simple joc de taula, o no tan simple, en podem extreure infinitat d’informació. I no solament del mateix joc, sinó de la vida; i la vida no sempre és justa, com deuen saber. D’això se’n va adonar el Ferran Aguilar –pare del David Aguilar, o Hand Solo, que és com se’l coneix internacionalment– quan va analitzar les actituds i els rols que es desenvolupen sobre un taulell d’aquest antic i –ara ja ho sabem– exòtic joc.
“I què hi va veure, professor? Doncs que perpetua i fomenta una sèrie de comportaments no del tot, diguéssim, amigables. Ah sí? Quins? Mireu, diu el professor, quin és l’objectiu del joc? Guanyar, és clar, però fixeu-vos-hi bé, quan algú ha fet gairebé tot el recorregut i està a punt d’arribar a la meta, el que va darrere no dubta a menjar-li la peça i fer-lo retrocedir. Però bé que ho ha de fer, no, professor? Si no, perd! És correcte, diu, però el que t’està transmetent en el fons, potser de manera subliminal, és que per guanyar has de matar l’adversari. No literalment, però has de passar per sobre seu, i quan els humans hem de trepitjar algú per aconseguir quelcom, som l’animal més cruel del món.” Això va descobrir el Ferran. I sumat a l’experiència d’assetjament escolar, o bullying, que va patir el seu fill, se li va acudir la brillant idea de modificar el parxís tradicional. I allà va néixer el Bullying Pursuit.
Principalment era un joc de taula –de fet, la idea és treure’l a la venda en un futur–, però ara s’ha convertit en un videojoc per a mòbils i, en un futur, tenen la idea d’adaptar-lo a Play Station. La diferència principal amb el joc original és més que substancial: en lloc d’anar tots contra tots, els quatre jugadors s’alien per lluitar el monstre del bullying, que presideix el taulell. Les fitxes, a més, són del color de les diverses pròtesis que el David ha fabricat durant els anys amb peces de lego per al seu braç dret, i a mesura que es van fent partides, les vas acumulant per poder construir, finalment, un coet que et porta a Mart! Al Ferran se li va acudir aquesta idea reflexionant sobre com funciona el món i quines són les nostres prioritats. “Com hem d’anar a Mart? Amb la mà de coses que encara ens queden per fer a la Terra...”, comenta. Entre aquestes, erradicar el bullying.
El David, que desgraciadament sap perfectament què és que es riguin de tu, ha fet infinitat de xerrades per arreu, no solament presentant els seus increïbles braços mecànics, sinó conscienciant sobre aquest problema, aquesta lacra social que tantes vides destrossa. A vegades, literalment. Ell té una manera més que astuta i efectiva per, d’alguna manera, plantar-li cara. “Quina és, professor? Molt senzill, diu, s’avança a la burla. I com ho fa? Doncs burlant-se d’ell mateix per endavant. Per dir-ho d’una altra manera: li roba la broma al graciós de torn.” Efectivament, si alguna vegada han tingut ocasió d’escoltar-lo o parlar-hi, hauran vist que sempre té sortides de l’estil “vols que et doni un cop de mà?” o “encara sort que estic a l’esquerra, si no no ens podríem saludar!”, i avançar al bullying per la dreta. Però aquest joc no és únicament per jugar-lo en família, sinó que la idea principal és que es practiqui a les escoles. D’aquesta manera, no només els nens aprenen valors de companyerisme, sinó que els professors poden detectar quin alumne, potser, té una certa actitud o manera de ser que, detectada a temps, pot evitar mals molt majors. Les diferències ens uneixen, diu Hand Solo. “Per què ens uneixen, professor? Perquè si tots fóssim iguals, diu, no existirien persones com el David. Ni com l’inventor del Bullying Pursuit!”.
