Amb el virus als talons

A la Laia i el seu xicot –andorrana ella, italià ell– els ha anat d’un pèl: van poder escapar de Xile just abans de quedar-se confinats a dins del país andí. Ara són a Barcelona, buscant la manera de tornar a Roma, on els espera la seva vida.

Permeti’ns exagerar, però a la Laia i la seva parella el coronavirus i el tancament de fronteres els ha perseguit com a Indiana Jones aquella bola gegantina. Al febrer, quan a Itàlia encara no tenien clar el que els venia a sobre, al jove li van ajornar fins a l’abril l’examen d’habilitació, l’últim pas per a exercir com a metge. Sense sospitar el que acabaria passant, van decidir aprofitar el viatge a la Patagònia xilena que tenien contrac-tat. “Aleshores no hi havia cap frontera tancada ni cap confinament”, explica l’andorrana.

Tot just van arribar a Xile que al dia següent les coses ja es posaven crues també allà. “Mai ens hauríem pensat que el virus saltaria tan ràpidament de continent.” Però encara es podia circular lliurement. Tot i que reconeix la incomoditat que van sentir per moments amb la reacció d’alguns en saber que ell és italià, i que procedien d’Itàlia.

A la setmana de recórrer els pobles de la Patagònia, ja van aparèixer els primers casos en la zona i van començar a tancar-se poblacions. D’algun lloc van sortir també amb el temps just per no quedar a dins. Van tenir clar que havien de donar per acabat el viatge i tornar cap a casa. “El problema és que, sent andorrana, a qui t’adreces?” El seu xicot “tenia el suport de la seva ambaixada si necessitava ajuda, però jo no tenia cap punt de referència, no sabia a qui trucar”. Finalment, va ser a través d’una agència de viatges d’Andorra (i d’una amiga que hi treballa) que van aconseguir un vol de tornada. I a un preu assumible “perquè les companyies els canvien cada minut, a algú li demanaven fins a tres o cinc mil euros”. A penes van tenir temps d’agafar un vol cap a Santiago per enllaçar amb el que els hauria de traslladar a Barcelona. “Corríem el risc de no sortir del país, i ara ni tan sols els amics et volen a casa”, cosa lògica però dura d’assumir, reflexiona. “Penso que el Govern d’Andorra hauria d’estar més al costat dels que som fora i ens trobem en circumstàncies complicades”.

Van creuar l’Atlàntic en un avió pràcticament buit. En arribar a Barcelona, dimarts, la situació els va sorprendre: cap control a l’aeroport, cap mesura de seguretat. Ara s’estan a la capital catalana, buscant un mitjà per tornar a Roma. Repte complicat, assumeixen, amb tots els vols cancel·lats i a penes alguna possibilitat de fer el trajecte en algun vaixell. Venir a Andorra és una opció? La descarten. “En part perquè no sé si ell tindria problemes per entrar i en part, perquè a la meva família hi ha gent gran que no vull posar en risc": després d'haver transitat per tants aeroports, per mig món, li preocupa portar a sobre el maleït virus. A Roma, hi afegeix, l'espera la vida que ha de continuar. De moment, espera. Com tothom.