Amb forats, com el formatge

La ciutat es queda enguany sense fira. Ha passat molts cops en els segles que ha recorregut des del 1048, que és quan està documentada per primer cop? No es pot assegurar: hi ha importants forats en el coneixement històric de la que ara s’anomena Fira de Sant Ermengol però que aleshores, quan va quedar plasmada per primer cop sobre un document escrit era la de Santa Maria. “De fet, el que sí podem donar per sabut és que és més antiga que aquella data, perquè si ja se’n parlava als privilegis dels senyors feudals, que en feien cessió dels beneficis, vol dir que existia d’abans”, explica Pilar Aláez, guia patrimonial i que un dia es va autoimposar la tasca d’anar reconstruint aquesta història mal coneguda. Especialment entre els segles XVI i XIX.

    La fira, que fa gala de ser la més antiga documentada de la Península Ibèrica, reflectia el dinamisme econòmic de la ciutat a l’Edat Mitjana, als segles XI al XIII (aquells en què també estava a ple rendiment el barri menestral recentment descobert pels arqueòlegs on avui s’aixeca el centre cultural Les Monges, per cert). També hi havia el mercat, el del dia a dia, documentat una dècada abans i tot. La fira era la del bestiar, la que atreia venedors i compradors de bestiar dels dos vessants del Pirineu. “Recordem que aquesta divisió administrativa que avui vivim és fruit del Tractat dels Pirineus, al segle XVII, que crea una complexitat artificial i trenca el mode de vida pirinenc”, apunta Aláez.
 
    Originàriament, la fira se celebrava a l’agost. “Tot i que durant molt de temps hi ha molta informació que apunta que hi havia una fira doble: cap a la primavera i per Tots Sants”, pels equinoccis. Al segle XIV ja hi havia la concessió per celebrar la fira de Tots Sants, però el 1370 el rei Pere el Cerimoniós va aprovar un canvi de dates, per evitar que coincidís amb la de Puigcerdà. Així, va passar a fer-se pels sants Simó i Judes, el 27 d’octubre. Aquest desig d’evitar coincidències es reflecteix encara en l’actualitat amb les dels voltants: Puigcerdà i Andorra la Vella, recorda Aláez. Encara que avui pesi més l’interès en l’afluència turística que en els compradors de bestiar. “Curiós, oi?, que això ja passés al segle XIV. I tot l’interès del consolat i el públic per mantenir les fires continua al segle XV, en què es feien dues fires l’any que duraven vuit dies cadascuna”.  La mobilització de la gent cap a una banda i altra era considerable, de firaires i públic: hi havia una connexió molt gran des de l’Occitània, sobretot pel que fa als comerciants de teixits.
 
    Això es va mantenir fins al segle XIX (si no ho desmenteixen els documents que encara estan per estudiar) i va ser al XX quan va assolir el nom i la fesomia que manté avui dia. Amb un nom propi darrere de tot plegat, Salvador Maura, que potser li va tornar l’esplendor medieval amb un producte estrella: el formatge.