Aquell Pirineu que ja no hi és

“Hi ha hagut una pèrdua de paisatge”, cosa que provoca “una onada de rebuig i dolor  interna” perquè “ho hauríem pogut fer millor, oi?” Aquesta és una de les (moltes) reflexions de Kim Castells, fotògraf de solera que, amb El Pirineu oblidat. Memòria de la llum signa el seu llibre 101, xifra a la qual atribueix cert significat si no cabalístic, sí de repte aconseguit. Publica Brau Editorial, amb textos d’Albert Villaró, en un tàndem de bons coneixedors d’aquestes comarques creat ad hoc: Castells recorre els Pirineus incansablement des de la dècada dels setanta i Villaró, bé, ell ja sabem. “Són fotografies magnífiques, fetes ja fa temps i molt particulars”, ens diu l’escriptor, que es va posar mans a l’obra “en un procés molt natural, veient les imatges i sense cap interacció amb el fotògraf, sense condicionants”. Així  va articular un llibre “sobre la transformació d’aquests pobles, sobre com des d’allò més petit i simbòlic el concepte mateix de poble canvia, evoluciona”. 

Si els textos aporten un punt de vista més reflexiu, més del tarannà tranquil d’en Villaró, l’autor de les fotografies es mostra més “combatiu, sí; és una visió esparverada, per fer que ens preguntem però aquí què ha passat?”, explica en conversa amb el BonDia. I segueix: “la conservació del gran patrimoni comença per les parts més petites, pels detalls que mantenen el fil obert amb la tradició, això és importantíssim per a una pàtria”, adverteix als que s’omplen la boca amb paraules altisonants però buides d’acció real. I no només per les contrades catalanes, que també es coneix Andorra pam a pam: “Andorra?! És un bon exemple de com de malament pot algú tractar la seva pàtria”. Així, sense embuts. 

Quins són aquests detalls que hauríem hagut de preservar? Això és el que desplega en les fotografies recollides des de fa mig segle: aquelles “onades magnífiques de teulades com les de Vilamós, una visió absolutament féerique que diuen els francesos”, exposa, i que avui, es plany “en queda tan poc, o estan absolutament ofegades per la pissarra gallega”. A la Vall d’Aran hi va viure durant una dècada, “i és un altre dels exemples de com acabem construint cases de pitufos sobre la tomba dels avantpassats”. Una imatge de “cases clonificades que em fa bullir la sang”. Comparin, comparin amb aquells indrets que ja només perviuen en instantànies com les que va plasmar Castells al seu moment. “Es van enderrocar cases magnífiques per construir-hi aquestes pletes de les que el millor que es pot dir és que són absolutament mancades d’imaginació”. Són “paisatges massacrats en nom dels canviadors del clima i, sobretot, d’una estupidesa que posa els pèls de punta”, conclou –o més aviat, no– la diatriba. 

Castells (Barcelona, 1947) va tenir el primer contacte amb la muntanya, amb el pirineisme, “a la dècada del 1970 del segle passat, que queda com lapidari, oi?” i des d’aleshores no ha parat de recórrer aquestes comarques. El llibre, consideracions actuals a banda, recull “la cara amable, una mica de paisatges de Heidi, però molt reals” d’un Pirineu que s’extingeix, “no sols el paisatge, sinó un temperament humà que també va desapareixent”. I que durant aquests anys va reflectir en altres llibres, és clar, com L’esperit de la llar pirinenca (Blume Editorial), que ara, considera, “és llibre de col·leccionista, per a arquitectes i antropòlegs”. Com dèiem, aquest, El Pirineu oblidat, és el llibre 101. 

I la visió de Villaró? “Les fotos són una altra manera de conservar el patrimoni, allò que ja no hi és, per a bé i per a mal”. Perquè, s’ha d’admetre, “tot està sotmès a un procés inevitable de modificació”. Amb tot, ha volgut imprimir a les seves paraules “un to elegíac”, “perquè les imatges reprodueixen una part del Pirineu que he conegut però ja no hi és” i amb la pèrdua de les coses, dels paisatges i dels homes “també desapareix una part de l’idioma”. És la seva no una il·lustració, sinó “un petit assaig” al voltant d’allò que el despoblament ha convertit “en peces de museu”. En el millor dels casos.