Queia amb força, la solana. Encara faltava estona perquè s’obrís la veda, però ja desenes de persones esperaven amagades sota els seus barrets de palla el moment de recollir la ració desitjada. Aquesta era un plat d’arròs de muntanya, un got de vi o aigua i un gelat de vainilla i xocolata, que en dies com els d’ahir es converteix en un aliat prou digne per combatre la implacable força del sol. Tot i així, per gaudir del tot de la jornada –i evitar caure desmaiat– encara hi ha més coses que es poden fer perquè tot plegat no es converteixi en un desert infernal, on en lloc de plantes rodadores figuren bancs de formigó i en comptes de grans cactus, fanals de ferro colat.
Això és el que el Comú de la capital va intentar amb totes les seves forces, i és per això que rodejant l’espai intermitentment ombrejat on habitaven les llargues taules per degustar el plat hi havia set o vuit grans ventiladors que vetllaven per refrescar els comensals. Però aquí no s’acaba la cosa. I és que la Sala Consòrcia del Centre de Congressos va fer d’escenari alternatiu per a l’arrossada popular d’estiu, i molts van ser els que s’hi van desplaçar per gaudir de l’arròs i, sobretot, de l’aire condicionat.
Van ser gairebé 1.000 les racions que es van repartir, així que l’ambient que es respirava a la plaça del Poble i voltants era gairebé de festa major. Prova d’això en són les sardanes que es van tocar i ballar estona abans de seure a taula o la més que moguda atmosfera que hi havia al Bar de la Plaça, on una cadira a la terrassa estava més cotitzada que un xalet a Can Diumenge. També la gran gimcana que va tenir lloc a la tarda per a la jovenalla, el concert de la Banda Neon i, amb el beneplàcit dels Bombers d’Andorra, el castell de focs del vespre.
L’arròs, com dèiem, era de muntanya. Si fem una ullada enrere recordarem que l’any passat es va fer l’experiment de canviar-lo per paella valenciana, la qual cosa, com reconeix el cònsol major de la parròquia, Sergi González, potser no va ser la millor idea. “No va acabar de convèncer”, diu, i “l’arròs de muntanya mai falla”. Així que les vuit grans paelles que es van encarregar d’elaborar el plat, amb els seus corresponents cuiners, es van centrar únicament en la costella, el pollastre i les carxofes, i van deixar enrere la mongeta verda –o bajoqueta–, el conill i els garrofons. I és que quan una cosa funciona no cal inventar gaire res més. O sí, compte, ja que de vegades ens podem endur més que grates sorpreses. Tot depèn, és clar, de la valentia o inconsciència de qui decideix.
