Molts matins, sempre que caiguin en caps de setmana, m’aturo una bona estona per admirar com se les empesca un ocell que s’atura al teulat dels pavellons militars de la Seu d’Urgell, gairebé sempre a la mateixa hora. Mentre jo esmorzo s’espera que el seu, s'aturi al seu costat. Voldria pensar que es tracta d’un esparver, però no he constatat que els coloms, part fonamental de la seva dieta, s’esparverin gaire. Tampoc he comprovat que es quedin astorats, en detectar aquesta presència, però ni les dimensions de l'ocell, ni el seu plomatge, em fan pensar que sigui un astor. Sigui qui sigui, a l’animal només li cal esperar. En un moment o un altre, el teulat, s’omplirà de futures víctimes, del tot alienes al destí que els espera i que, pel que sembla, encara no les ha escarmentades prou.
Tot i que aquest depredador s’ha convertit en un element important per a intentar controlar el nombre d’aquestes aus a la ciutat, tot sembla indicar que no n’hi ha prou. Els coloms, que no fa tant temps eren emprats per a transmetre missatges, però també per a l’alimentació humana, eren representants com a símbols de la pau. Molts eren els que els criaven i gairebé en tots els pobles s’hi podia veure, i encara s’hi veuen runes, trobar un colomer. Desposseïts d’aquestes funcions, que els feien indispensables, s’han acabat convertint en veritables plagues, rebent fins i tot el malnom, compartit amb les gavines, de rates amb ales.
Un excés d’abundància pot convertir-se en un problema, però tampoc resulta una garantia de supervivència. Només cal revisar el cas del colom migratori que va passar de ser l’ocell més abundant d’Amèrica del Nord, i potser del món, a la completa extinció, en només cinquanta anys. Trobar un punt d’equilibri, però, sempre resulta onerós. Hi ha ciutats on es capturen animals per a esterilitzar-los o bé se’ls subministra anticonceptius per tal de mantenir la població controlada. Una poda exhaustiva dels arbres de la ciutat també podria ajudar a regular-ne els llocs de nidificació, o els dormitoris. Indrets que, tot i que haurien d’estar ben amagats, acostumen a ser de molt bon descobrir, per la gran quantitat d’excrements que acaben dipositant sobre cotxes i voreres. Per tal d’evitar aquesta corrosiva aportació, en edificis públics, han proliferat les barreres punxegudes. També s’ha intentat conscienciar els ciutadans perquè no els donin menjar, fins i tot imposant-los sancions. Però com en el cas dels gats, que també han triplicat la seva població i campen arreu, sense cap restricció, costarà de trobar un equilibri que sigui satisfactori per a tothom.
Mentre intento esbrinar de quin depredador es tracta, fet que em porta a pensar que hauria de demanar uns prismàtics més potents, aquest matí he vist com omplia el teulat amb un reguitzell de plomes. Amb tota la parsimònia del món, s’ha dedicat a plomar la seva víctima i, per uns moments, he pogut viure en directe un episodi de la sèrie “el hombre i la tierra”, o si ho prefereixen un d’aquells documentals del segon canal de televisió espanyola, els quals, abans de l’arribada del Sálvame, on acudien una altra mena de depredadors, eren els programes més vistos pels espectadors. O si més no, així ho deien les enquestes.
