Hi ha coses que l’Estat sap fer amb una precisió mil·limètrica. Una d’elles, potser la més refinada de totes, és localitzar els autònoms quan toca passar per caixa. No falla mai: treballes dins d’un projecte cultural per exemple, mires d’aixecar-lo amb quatre duros i un somriure, i comencen a sonar alarmes a Hisenda com si haguessis atracat un banc. Però ep! Si tens 12 pisos i vas apujant els lloguers cada any com qui puja l’IBEX... ah, amic, aquí la cosa es complica.
Des d’una òptica que hauria de ser de sentit comú, la situació és tan absurda com indignant. Quan es tracta de collar els petits –els que van amb la motxilla plena de factures, tiquets i il·lusions precàries–, el sistema és àgil, eficient i gairebé elegant. Ara bé, quan es tracta de posar límits als rendistes, de regular el preu dels lloguers o de penalitzar pisos buits, el discurs canvia: “és complicat”, “no tenim competències”, “s’han de respectar els drets del propietari”... Tot són sospirs i papers que s’encallen misteriosament en un calaix.
Quina casualitat, oi?

Autònoms: colla de delinqüents, segons l’Estat
L’autònom –aquest ésser heroic que factura a 60 dies i paga l’IVA abans de cobrar– és un dels grans damnificats del sistema. Fa anys que li van prometre una “reforma justa” i una “quota adaptada als ingressos”. Però el que ha arribat sovint és una pujada amb llaç de colors. Resultat? Milers de petits professionals pagant com si fossin multinacionals amb seu a Irlanda.
I tot això, mentre des de l’altra banda de la ciutat, senyors amb americana i sabates cares acumulen immobles com si fossin cromos. Pugen el lloguer d’un 40% en dos anys i encara s’indignen si algú insinua que potser això no és molt legal. Legal no sabem, però èticament... en fi.

L’habitatge: la vaca sagrada dels que ja tenen la nevera plena
Quan es parla de regular el mercat de l’habitatge, es desplega tot un circ polític i mediàtic digne de Las Vegas. “Intervenir el mercat? Això espantarà la inversió!”, diuen. I mentrestant, centenars de milers de persones no poden pagar el lloguer, viuen en habitacions compartides o tornen a casa dels pares amb 35 anys. Però alerta, que si ets autònom i factures 1.300 € al mes, se’t gira tot l’Estat com si fossis Pablo Escobar.
És com si el porter només et demanés DNI quan vas amb xandall: es veu massa d’on ve el filtre.
La política del “collar els fluixos i reverenciar els forts”
Ens han venut que vivim en un sistema equitatiu, però la veritat és que el peix gros neda tranquil i el petit... ja es pot comprar un flotador. Quan un gran tenidor incompleix la llei, hi ha “incertesa jurídica”. Quan tu, autònom, t’equivoques en una factura... tens 15 dies per pagar la multa (amb recàrrec, evidentment).
Mentrestant, les propostes de regular el preu dels lloguers avancen a velocitat tortuga coixa. I si finalment algun territori s’atreveix a aplicar mesures valentes, ja hi ha algun tribunal, lobby o partit polític preparat per tombar-les.
I aleshores, què?
Doncs que potser és hora de deixar de demanar permís als poderosos per fer justícia. Potser regular l’habitatge no és cap heretgia, sinó una necessitat urgent. Potser deixar de collar els autònoms i perseguir els que especulen amb un dret bàsic hauria de ser... el mínim.
Perquè no pot ser que pagar la quota d’autònoms sigui més difícil que aconseguir un pis digne. I no pot ser que el sistema estigui més preparat per perseguir qui factura 1.000 € que qui cobra 3.000 de rendes sense moure un dit.
Perquè si al final, els que treballen són els únics que paguen, i els que acumulen són els únics que cobren... això no és un sistema, és una presa de pèl.