Sota el lema Els oceans: un patrimoni per al futur, la ciutat de Lisboa va portar a terme una exposició universal l’any 1998. En el que es coneix com el Parc de les Nacions, encara hi onegen les banderes dels més de 146 països i catorze organitzacions que s’hi aplegaren.  Mai hauria pensat que confondria la bandera de Bèlgica amb la d’Andorra, però tampoc havia pensat que aniria a Lisboa. El temps, o potser millor dit, la solana, havia esblaimat el negre de la bandera belga, que havia pres unes tonalitats blaves, idèntiques a les que adquireixen les del Principat quan es descoloreixen. Un amic pintor fa temps em va explicar que en pintura no es podia abusar del negre, ja que es menjava la resta de colors, enduent-se’n tota la llum. Un punt negre podia fer perdre tota l'obra. Per tant, afirmava, els negres no acostumaven a ser purs contenint grans quantitats de blau. Imagino que aquest era el cas de la bandera de Bèlgica.  
Ben segur, els restauradors ja ho han estudiat, però seria bonic poder-li preguntar a Caravaggio com s’ho feia per a pintar els seus clarobscurs, o com barrejava Goya els colors de les darreres pintures que li varen donar més fama, les negres. Si no hagués estat per aquesta confusió, que em va fer adonar que les banderes estaven ordenades per ordre alfabètic del país que representaven, potser ni m’hi hauria fixat.  Uns metres més enllà, vaig localitzar l’andorrana original, amb l’escut, i per tant les dimensions de la franja groga eren un xic més grans que les altres dues, tal com marca la vexil·lologia.  La resta de banderes es veien esfilagarsades, algunes ja eren gairebé cassigalls i, sovint, costava endevinar a quin país representaven.  A vegades, quan travesses una frontera, les banderes es veuen brutes, deixades, sense cap lluïssor.  En aquests casos hi ha una regla de tres que sempre es compleix. Com més grans són, més deslluïdes queden. 
Alguns dels edificis continuaven al servei de la ciutadania, que envoltaven les banderes, altres zones exhibien cert desori. El cert, però, és que la ciutat ha acabat per treure cert profit de l’exposició. Al Parc del Segre de la Seu també hi ha una zona on es poden veure tots els pals dels països que varen participar en els Jocs Olímpics del 1992, però no hi acostuma a haver mai banderes. En tot cas, el Parc del Segre és un bon exemple de com la ciutat va millorar, gràcies a un esdeveniment internacional. No sols s’ha aprofitat des del dia que van clausurar les Olimpíades de Barcelona, sinó que la ciutadania se l’ha fet Seu convertint-lo en un dels indrets més visitats i més utilitzats i no tan sols per a celebrar-hi competicions esportives. Per sort, els que el van dissenyar s’han cuidat que no es convertís en el que es coneix com a elefant blanc, o el que seria el mateix, que pels seus alts costos, és difícil de mantenir i es manté en desús. Cal agrair, doncs, als responsables del Parc del Segre que se n’estiguin sortint amb èxit. És el millor record dels Jocs que ens podien deixar.