Ho sabem tots perquè el Govern ho ha estat dient per activa i per passiva des de l’inici de la legislatura: aquest 2025 serà clau per a la despenalització de l’avortament. Amb la proclamació fa dos diumenges a Canòlich del nou bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, i les primeres paraules en públic sobre aquest delicadíssim dossier, és el moment per recalibrar el calendari. I el ministre de Relacions Institucionals, Ladislau Baró, ho té clar: “No hem tingut ocasió encara de parlar-ne personalment amb el copríncep, hi haurà temps una vegada hagi jurat la Constitució, però si em demanes per les expectatives, et diré que el meu optimisme és racional, no voluntarista”.

Aquest optimisme el trasllada efectivament al calendari: “La feina preliminar està molt avançada, i les seves paraules a Canòlich són molt esperançadores. No li hem de menar la pressa i pensem que complirem el ritme raonable que ens havíem marcat. Mantenim l’expectativa de resoldre aquest any el dossier. Això no vol dir necessàriament que la llei estigui aprovada i ratificada aquest 2025, però sí que ha d’haver entrat a tràmit parlamentari.”

El ritme és eminentment vaticà, pensin que estem parlant d’una institució bimil·lenària, però pensin també que abans de mig any, si es compleixen els vaticins de Baró, la despenalització de l’avortament estarà per fi en seu parlamentària. En què basa el ministre el seu optimisme “racional”? Doncs en les manifestacions públiques del bisbe Serrano immediatament després de la proclamació, les primeres amb contingut polític, perquè fins ara no s’havia sortit ni un mil·límetre de l’àmbit estrictament pastoral. Baró es posa el barret d’hermeneuta per interpretar la frase amb què Serrano va assumir el càrrec. Segur que ho recorden: “Rebo amb fidelitat creativa i obediència aquesta missió, una tradició que actualitzem”. És molt significativa, insisteix el ministre, aquesta referència a la “fidelitat creativa”, “ens ve a dir que es mantindrà òbviament fidel als seus principis, que la condició de bisbe és indissociable a la de copríncep i que per tant no li podem demanar una escissió. Però a la vegada ens diu que mantenint-se fidel als plantejaments  que comporta la seva condició de bisbe és possible innovar i avançar”. 

És el llenguatge de la diplomàcia, i no oblidin que Serrano va passar els últims deu anys al servei de la Nunciatura Apostòlica i de la Secretaria d’Estat, la cuina de la diplomàcia vaticana. Amb això en fa prou Baró per llegir-hi una clara continuïtat amb la “doctrina”, diu, que Petro Parolin va verbalitzar a Meritxell el 2023, i que va resumir en el que des d’aleshores s’ha convertit en un mantra: una solució del dossier de la despenalització “satisfactòria per a tots”.

Per al ministre, es tracta d’una forma “clara” d’al·ludir a un punt d’encontre admissible tant per al copríncep com per a la societat andorrana: “Era un repte complicat però hi hem treballat de forma sistemàtica, tenim unes propostes que ens permeten trobar l’encaix i, insisteixo, sense haver-hi parlat personalment soc optimista perquè les paraules del bisbe, aquesta noció de ‘fidelitat creativa’, contrasten amb els plantejaments més silenciosos que en aquesta matèria havia tingut l’anterior copríncep”. Baró, en fi, conclou que “queda clar que el mandat de Parolin va més enllà del canvi de copríncep i que hi ha una continuïtat en els treballs que estem desenvolupant. Suposo que té a veure amb la continuïtat que també s’ha manifestat en el canvi de pontífex a Roma”.