Un centenar de persones va assistir ahir a Sant Esteve a la missa concelebrada pel bisbe Vives i els preveres de les Valls en memòria del Papa emèrit.

Quan mor una persona, moren una altra vegada molts dels nostres difunts. I això també és vàlid en el cas del Papa emèrit, per qui ahir va tenir  lloc a Sant Esteve una missa funeral presidida pel bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, i concelebrada per tots els sacerdots de les Valls Neutres. Onze, si no ens vam descomptar. De camí a l’arxiprestal, i passejant pels carrers del centre històric, tot eren fantasmes: el de la senyora Júlia de casa Pastisser, que sempre li donava una galeta a la Blanca; el del tallista Àngel Pla, que llegia La Vanguardia arrepenjat a la taula del seu taller a la placeta Monjó; el d’Antoni Morell, que va convertir l’antiga Puça en la seva segona casa. Ja no hi són i ahir morien de nou una miqueta.

Amb aquest ànim més aviat funest ens vam plantar a Sant Esteve, on es tancava el més aviat interminable dol que ha seguit el traspàs de Benet XVI, mort el 31 de desembre, enterrat el 5 de gener i a qui vam dir ahir definitivament adeu, deu dies després. Coses de papes.

S’hi van congregar un centenar de particulars, incloses les germanes de la Mare Janer i la presidenta de la confraria de la Mare de Déu de Fàtima. Entre les autoritats, i sense ànim de passar llista, el que potser va sorprendre més van ser les absències: el cap de Govern –mal dia, ahir– va delegar en el ministre de la Presidència; l’únic dels predecessors de Xavier Espot que hi va assistir va ser Albert Pintat, i ni rastre dels cònsols d’Encamp, la Massana i Escaldes. No va necessàriament en el sou d’un cònsol assistir al funeral d’un Sant Pare, això és cert, tot i que no deixava de ser un esdeveniment amb certa càrrega històrica: és improbable que tornem a ser coetanis d’un Papa emèrit, però Benet XVI encara és més excepcional des de la perspectiva andosina –i així ho va deixar dit el bisbe a l’homilia– perquè va ser un dels artífexs del Concordat amb la Santa Seu –per això hi havia l’aleshores síndic, Joan Gabriel, i l’aleshores ministra d’Exteriors, Meritxell Mateu. Ens toca també de la vora que beatifiqués els preveres de la diòcesi assassinats durant la Guerra Civil, en una cerimònia en què va saludar “per primer cop” –diu Vives– en llengua catalana l’aleshores ambaixador, Antoni Morell, a qui dona gust retrobar per segona vegada en una mateixa crònica.

El bisbe va glossar essencialment la humilitat del difunt, a qui si alguna cosa se li ha reconegut de forma transversal és el tarannà intel·lectual: “Ha marxat cap a l’eternitat de Déu un gran creient, un teòleg eminent i un pastor bondadós preocupat pel seu ramat que, quan no va poder guiar-lo perquè les forces l’havien abandonat, va tenir la gosadia de dimitir”. El mateix que vuit anys abans, quan va accedir a la seu de Sant Pere, “va haver de passar de ser un treballador al servei de la doctrina i de la tradició de l’Església a exercir com a pastor universal, a ser un governant que ha d’urgir el canvi i la penitència de la comunitat quan descobreix abusos i corrupció”.

Va ser l’única al·lusió –i tangencial– als episodis més controvertits del pontificat de Benet XVI. El moll de l’os va ser la glossa dels esforços titànics del teòleg Ratzinger per fer compatibles fe i raó –“sense Déu, l’amor es reduiria a una reserva de bons sentiments, pura emocionalitat”– i les tres paraules amb què va concloure 95 anys d’una vida intensa i única, com ho són d’altra banda totes: “Senyor, us estimo”.