"No sé si va ser l’home clau, perquè hi va haver molts actors en tota la negociació dintre de la cúria romana, però indubtablement sí que va ser un dels homes clau” perquè el Concordat que regula les relacions entre Andorra i la Santa Seu s’acabés signant el 2008. Així recorda Meritxell Mateu, que aleshores era ministra d’Afers Exteriors del Govern d’Albert Pintat, la figura del papa Benet XVI, traspassat dissabte. “Era un home amb una personalitat molt exclusiva, a qui la bondat li sortia per la cara”, el recorda l’aleshores cap de l’Executiu, que va tenir l’oportunitat de mantenir un cara a cara amb ell que va resultar “un diàleg molt emocionant”, “amb tracte directe, sense secretaris pel mig”, recalca.
Aquests són part dels records que deixa la figura del Papa Ratzinger per a la història del Principat. El Bisbat d’Urgell, que divendres mateix feia pública la nota de condol, anunciava la celebració, a totes les parròquies i esglésies de la Diòcesi d’Urgell, d’una missa funeral per l’ànima de qui va ser Pastor de l’Església Universal del 2005 al 2013, recorden, “i que ens ha donat gran exemple de bondat i d’humil servei a la vinya del Senyor”.
El Bisbat rememorava també la visita que Benet XVI feia el 2010, quan vingué a Barcelona per consagrar la Basílica de la Sagrada Família. El predecessor de Francesc també va beatificar els preveres diocesans màrtirs, mossèn Josep Tàpies i companys, i va nomenar monsenyor Joan-Enric Vives, arquebisbe ad personam. Igualment, posen de manifest que va ser decisiu per a la signatura de l’acord entre el Principat i l’Església.
En document va “refermar les relacions històriques” entre els dos Estats, recordava el cap de Govern, Xavier Espot, en el tuit amb què immediatament després de conèixer-se la notícia expressava públicament el condol per la desaparició del Papa emèrit.
L’interlocutor principal durant aquelles negociacions va ser el cardenal Tarcisio Bertone, precisa Pintat. No obstant això, en el moment de rubricar l’acord, el cap de Govern andorrà va poder mantenir una reunió bilateral amb el Papa. “Un diàleg molt emocionant”, una entrevista d’aproximadament tres quarts d’hora, “on evidentment és ell qui proposa els temes, no pots portar tu la iniciativa”, però on destaca “aquesta llibertat d’una conversa entre dues persones, sense intermediaris”.
“Molts entrebancs”
Arribar al Concordat, insistia Pintat, va ser fruit “de molta feina duta a terme per molta gent”. Una feina dificultosa i “amb molts entrebancs”, alguns d’ells apareguts a última hora, hi afegia qui era ministra d’Afers Exteriors. Però tots aquests esculls “els vam poder solucionar sempre i m’atreveixo a dir que va ser perquè el Papa va deixar una màniga bastant ampla a les persones que participaven en la negociació” per part del Vaticà. “Es tractava de construir un acord de la millor manera possible”. El fet que Andorra tingui un bisbe copríncep, puntualitzava Mateu, va “dificultar durant un temps el Concordat mateix, perquè resultava una figura poc clara” per a l’Estat pontifici, indicava qui en aquells moments encapçalava la diplomàcia del Principat. Si més no, “és el que ens va costar una mica més d’explicar”.
Posant el focus sobre la persona del Papa Ratzinger, Mateu definia com algú “dels que escolten abans de parlar, i quan es pronuncien, és per trobar una solució”, per “bastir un pont on hi havia un escull”, precisava. I d’esculls, assegura, n’hi va haver un bon grapat, “fins al darrer minut”. De quin tipus? L’exministra es compromet a explicar-ho, però en un futur no massa proper, advertia. En tot cas, ressaltava que “es va mostrar com un home de paraula, i tot allò que ell deia que es faria, es va fer”.
Coincidint amb Pintat, i amb la imatge que va projectar durant el seu pontificat, Mateu descrivia Benet XVI com una persona “molt, molt, molt culta, i molt observadora, de poques paraules; si més no, és com jo el vaig poder copsar”.
Jaume Serra va esdevenir ambaixador davant la Santa Seu quan el Concordat estava ja negociat, “i ja de seguida que jo hi vaig arribar ell va renunciar”. El seu pontificat es va estendre només entre el 2005 i el 2013, quan es va fer a un costat al·legant manca de forces per una precària salut. No obstant això, va tenir l’oportunitat d’assistir a un parell de les recepcions al cos diplomàtic amb què el Papa inicia l’any, ocasions en què va copsar “aquell component intel·lectual tan gran” que injectava a les seves al·locucions. Amb tot, matisava, la seva trobada no va anar més enllà de l’estrictament protocol·lari.
