El cònsol major de Sant Julià, Cerni Cairat, té raó quan diu que “pel simple fet que hàgim  tingut alguns incidents al país no vol dir que hàgim de tenir por a les festes majors”. Ara bé, “les hem de celebrar amb coneixement”, és clar. En el moment d’escriure aquest text, havent passat ja tres dies de festa a la parròquia, “no hem tingut cap incident greu”, recorda, així que “el balanç és més que positiu”. Tot i així, arran de la recent manifestació de Govern respecte a intentar anar de la mà amb tots els Comuns per prevenir possibles aldarulls, com el fet de deixar de vendre alcohol un temps abans que s’acabi la música o posar controls a l’entrada dels recintes dels concerts, Cairat comenta que “estem oberts a parlar-ne i aportar la nostra experiència i visió per millorar, tots, en general”. Aquests possibles canvis, però, seran ja per l’any vinent. Ara, el que toca és parlar d’aquesta festa major, i la de Sant Julià no seria el mateix, ni molt menys, sense la Passa.

I és que no hi ha ressaca prou forta que faci que el jovent lauredià es perdi l’esperada cita, que, recordem, antigament servia per presentar els futurs matrimonis al poble; ara, però, tant és quantes bodes s’albirin a l’horitzó. Si és que se n’albiren... El tret de sortida estava programat a les dotze del migdia, no obstant això, i tot que dèiem que no hi ha mal de cap posttorrada capaç d’aturar la gresca, potser sí que el rigorós –i necessari– cafè amb gel matinal a la terrasseta del bar es va allargar una mica més de l’esperat. Però bé, res que no se’ls pugui perdonar als alegres i entremaliats passaires. Com sempre, van sortir de la plaça Major, i tot i que podem dir que la tradició és una i prou, mai no hi ha dues Passes iguals.

Tots es van posar en posició de sortida com si d’una carrera olímpica es tractés –d’obstacles, més aviat–, i ràpidament van agafar embranzida per arribar fins al primer punt calent. O mullat, millor dit, ja que aquest és la font de la plaça Francesc Cairat, on tota la jovenalla aprofita per fer la primera refrescada de la jornada. Més endavant, i també com cada any, van arribar a l’alçada de les ja mítiques escales que comuniquen l’avinguda Verge de Canòlich amb el carrer Callaissa, on els homes –en general–, un cop són a dalt de l’escalinata, carreguen en braços la parella i la baixen, de nou, fins a la Passa. En aquesta ocasió, per sort, no hem hagut de lamentar cap cap trencat.

Ja hem mencionat que els nostres lauredians intentaven pal·liar la calda a cada font d’aigua que trobaven, però també hi havia algun que altre membre de la comissió amagat i armat amb una mànega en punts estratègics. Per si de cas! Tot i així, el que realment necessitava la mainada era, és clar, una cervesa fresca. De fet, cada dos per tres preguntaven per la seva presència al crit de “on està la cervesa, la cervesa on està?”, emulant el ja clàssic “¿Dónde está CR7, CR7 dónde está?” del tarambana de Cristóbal Soria. Finalment, la van trobar al bar Meritxell.

Quan ja tornaven, de nou, a la plaça Major, van fer una aturada a la plaça de la Germandat per formar una gran sardana. En un primer moment, però, un dels espontanis directors d’orquestra li va dir a un company: “Josep, caragol”, referint-se a formar una rotllana en forma d’espiral. “Caragol vas tu!”, li va respondre. Ara sí, novament al lloc de partida, van ballar el també tradicional ball Cerdà, que va precedir la continuació de les sardanes. Allà, evidentment, hi havia l’incansable Teo Armengol, el qual em va comentar que, de cara a la festa major de la capital, tenen una sorpresa preparada relacionada amb una nova tonada andorrana i la Principal de la Bisbal... Això té molt bona pinta. Estarem ben atents!