Molts ja coneixeran el propietari de la popular Creperia de la Rotonda. Però, per als que no, en farem cinc cèntims. L’home va obrir l’establiment farà un parell d’anys. No és un local amb una sala àmplia i taules i cadires, sinó que els clients demanen a peu dret i marxen. Vindria a ser com una foodtruck encastada a l’edifici, per entendre’ns. Bé, doncs quan va inaugurar el negoci, no era pas conegut; ha sigut amb el pas del temps que anat guanyant protagonisme. Principalment es gravava servint i atenent la gent, amb l’actitud pròpia que qualsevol cuiner o cambrer té respecte els seus clients, i penjava el vídeo a les xarxes socials. Però, a poc a poc, va descobrir una manera, una fórmula o estratègia que, tot s’ha de dir, li ha funcionat més que bé, que és adoptar l’actitud inversa a l’anterior: tractar malament i insultar els clients. Això sí, té una norma: “Només t’insulto si em graves”. Ve a ser una mena de pacte o contracte entre els dos interlocutors. Ara bé, qui va a la Creperia de la Rotonda i no el grava? Exacte: ningú. 

I qui són els que hi van? Doncs n’hi ha de diversos llocs. D’Andorra, pocs. Tot sigui dit. Molts venen de Saragossa, Barcelona, Sevilla, Madrid, d’Espanya, en resum. I, fins i tot, alguns d’Amèrica Llatina. Potser no tots visiten el país expressament per veure’l –ni que sigui a través de la pantalla del mòbil que li col·loquen als morros–, d’acord. Però molts sí que tenen com a objectiu o destí principal del viatge al Principat rebre un insult del creper. I insults de tota mena, de l’estil “la crep vale cinco euros, retrasado”, “en tarjeta o efectivo, capullo?”, o “no tengo creps de pistacho, subnormal!”. En castellà sempre, això sí. Perquè aquesta és la gràcia que els fa als seus clients, l’insult. La crep és el de menys.

Però la gent que hi va és molta, moltíssima, i encara més en dies festius. I, com sabran, recentment el Comú de la capital ha aprovat una mesura que regularà que les multitudinàries cues que es formen en alguns d’aquest tipus de comerços estiguin controlades, per qui? Doncs pel mateix propietari. Si no, multa de fins a 3.000 euros i, si tot i així no fa cas, podrien arribar a tancar el xiringuito. I és que les cues no solament molesten la gent que vol passejar tranquil·lament –o, simplement, passejar– per la voravia, sinó també els veïns i propietaris dels comerços adjacents. I ahir, el famós creper i l’amo del negoci de la vora es van enganxar en una aparatosa discussió. Els treballadors de l’establiment manifesten que a partir de les sis de la tarda –quan obre la creperia–, ja “no facturem res”, i que “portem dos anys així”. És per això que, amb la recent notícia de la nova normativa, l’ambient es va caldejar.

Quan el creper va arribar, la cua ja feia ben bé una hora que l’esperava. En un moment donat, els treballadors de la botiga contigua ja van tenir un altre enfrontament amb un client que, pacientment, esperava amb el seu fill a coll. Tot va ser quan els treballadors van col·locar unes cintes a banda i banda de l’entrada per senyalitzar-la, i justament l’home estava al mig. “Qué hace? Estoy en la vía pública!”, va dir. “Però obstrueix la porta del nostre comerç i la gent no pot entrar, entén?”. La sang no va arribar al riu. Però, de cop, qui sí va arribar va ser el protagonista. No van passar gaires segons fins que ja es van enganxar amb el propietari veí. El creper, però, lluny d’abaixar el cap va manifestar, indignat, que “¿Qué quieres que haga, no abro hoy? ¿Qué culpa tengo yo si hay gente?”. Realment, amb la reglamentació vigent –encara no està aplicada la nova normativa–, tots dos és possible que tinguin raó: un perquè la gent no pot entrar al seu negoci per culpa de la cua del comerç de la vora i, l’altre, perquè no pot estar atenent els clients i controlant la filera –o marea– de gent. 

Sigui com sigui, el cas és que finalment va venir la Policia a posar ordre entre els crits de “envidioso, envidioso” que la jovenalla corejava contra l’amo del costat. Se’ls va endur als dos i, al cap d’una estona, el show del creper va començar com si res hagués passat. Vist des de fora, els asseguro que semblava un zoo. Ara bé, no sé ben bé qui observava a qui, si la gent al creper o el creper a la gent. En fi, veurem què passa quan apliquin el nou reglament, que segur que aquesta història encara portarà més cua...