“Ens tenen sotmesos a un abandonament brutal, es preocuparan de la ciutat, però el que és dels barris, ni cas”. Veïns de Castellciutat aixequen novament la veu i donen per acabada aquesta etapa de, diguem-ne treva, per al nou equip de govern municipal, reclamant solucions i que es vegi que són tan prioritaris com pretén l’alcalde, Joan Barrera, que ha agafat personalment les regnes de la regidoria específica. “Doncs per aquí no els hem vist, més enllà de reclamar el vot o fer-se fotos un dia de festa”, ironitza una de les veïnes, Maria Jesús Santiago. Per a ella, al poble hi ha problemes greus... i molt greus. Entre aquests últims, posa l’èmfasi en el camí que cada dia han de fer amunt i avall els infants cap a l’escola. Perillós, apunta, i reclama que l’acompanyem: unes imatges, i sobretot l’experiència de trepitjar-ho personalment, diu molt més que mil paraules. Les que ha intentat exposar als responsables municipals, que per ara considera que han actuat com qui sent ploure.
La veïna, àvia de tres criatures amb les quals fa diàriament el camí escolar, comença sumant-se a les queixes que fa pocs dies expressava un grup de veïns sobre l’elevada perillositat que suposa creuar l’N-240 en un punt per on els vehicles passen “a tota pastilla” malgrat el semàfor –“que rarament funciona”– o els senyals de limitació de velocitat. “Un llest ens dirà que anem a fer la volta per la rotonda, però s’ha mirat bé per on hauríem de transitar aleshores?” A banda de ben perillós, obliga a fer una volta considerable. Amb criatures.
Però aquest no és l’únic punt conflictiu, apunta, i ens fa recórrer el tram entre les cases i l’escola. Com reflecteixen les fotografies, una via força transitada, i per vehicles de grans dimensions en alguns casos. Als escolars i acompanyants els queda un pas estret, a penes uns centímetres. No sols això, rebla aquesta àvia preocupada, sinó que a sobre està descuidat: la malesa creix sense control –les branques més altes i punxegudes les acaben tallant les famílies–, mentre que la tanca de protecció és tan baixeta que una criatura pot caure amb facilitat. O els més menuts poden lliscar per l’espai massa gran que queda per sota. I l’altura per la qual es podrien arribar a despenyar és considerable, com també s’aprecia a les imatges.
Llista
La denúncia és probablement la més apressant, però pel que fa a Castellciutat –i a les xarxes alguns veïns s’hi deixen la veu– les reclamacions s’enganxen com cireres sortint del cistell. No són solament criatures i famílies qui tenen dificultats per transitar pel camí que es dirigeix a la Seu, qualsevol veí que hagi de caminar per l’estretíssim pas que queda al vianant –i en estat deplorable: males herbes i infinitat d’esquerdes al paviment– ho fa com a mínim de manera incòmoda. “I penseu que per aquí passa la gent gran tot sovint, fins i tot amb crosses”.
La seva no és, ni de lluny, l’única veu que es manifesta. Altres veïns fan ús de les xarxes per assenyalar les mancances que pateixen. La falta d’unes passades de la desbrossadora els posa a tots en risc si es genera algun incendi, amb tant material per cremar i tan a la vora de les cases. I l’aparcament és un altre dels ítems d’una llista –algú la mostra així, per escrit– llarga. És una carència crònica que s’agreujarà, pronostiquen, quan entri en funcionament la residència d’estudiants que s’hi construeix.
A tot això, què respon l’Ajuntament? Fa no gaire anunciava algun “pla” també utilitzant les xarxes. Però preguntat en més d’una ocasió per aquest mitjà, la resposta ha estat el silenci pur i dur.