Aquesta taula rodona que la SAC va voler celebrar dimecres a la sala d’actes de l’hospital té una raó de ser. I és que fins al 10 d’octubre, la planta -1 del centre oferirà una exposició sobre la feina de Manuel Corachan, prestigiós metge del segle XX. Entre les seves feines consta el Diccionari de Medicina, un manual que va viure tota una història intrèpida fins que va poder tornar a veure la llum als anys 70, ja desfasat però amb força adeptes.
La seva història la va explicar Oriol Ramis, que coneix bé els murs de l’hospital perquè va ser-ne el director en el moment en què es va fundar.
Llavors, anem amb Corachan, perquè el mateix any que Pompeu Fabra presentava les seves normes ortogràfiques, els metges organitzaven el seu primer congrés. Pompeu Fabra va ser clau en la revisió dels termes mèdics d’aquest diccionari escrit pel metge de Xiva, tot i que va haver-hi molts col·laboradors. Hi van treballar molts anys, fins al 1936. Just abans del cop d’Estat. Quan Franco va arribar al poder, van amagar centenars dels seus exemplars en un soterrani i els van tornar a recuperar als anys 70. El que es van trobar va ser un document amb una rica bibliografia mèdica catalana medieval i moderna, un text adaptat a les normes de l’IEC i una comparativa de com altres llengües romàniques resolien el problema.
“Era un home amb molta sensibilitat i, per tant, va acceptar molts càrrecs”, va explicar Ramis, i va ser, per exemple, president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i del sindicat de metges, també va arribar a ser conseller de Sanitat l’any 1936. Però amb la guerra revolucionària que es va viure a Barcelona i amb el moviment anarquista es va exiliar a Veneçuela.
Andorra no va quedar exempta de la conversa. Van recordar que als anys 40 era molt rural, tot i que hem de tenir en compte el paper del Bisbat, pròxim a la medicina, els metges de tombant de segle i la tradició mèdica popular, o el que és el mateix, els remeis naturals que passaven de generació en generació. Van destacar el paper de Joaquim Trias i Pujol, que va fer la primera intervenció quirúrgica al país en un menjador adequat per a la pràctica. Va ser un metge que es va exiliar a França el 1939, però al cap de tres anys va venir a Andorra on, juntament amb Toni Vilanova, va fundar la primera clínica del Principat.
Va ser també important Josep Estadella i Arnau, un ginecòleg amb idees polítiques molt marcades que també es va exiliar i va treballar amb Trias i Vilanova.