La Fundació Miranda és un “somni, un projecte de vida”, el de Rosa Galindo, dona amb una extensa carrera en les arts escèniques –suma col·laboracions amb Dagoll Dagom o El Tricicle a la fundació i direcció de l’escola d’arts dramàtiques Eòlia– que troba que aquesta passió per l’escena i la que sent pels cavalls són “dues cares de la mateixa moneda”. Per això desplegarà al llarg de l’any vinent un projecte que aixoplugarà les dues, ara que Eòlia compleix 25 anys i la fundació en suma setze, explica.
La missió de la Fundació Miranda és rescatar i recuperar cavalls que han patit situacions d’abandonament i maltractament per reintroduir-los al medi natural, en grans espais dispersos per Catalunya, des del Garraf fins a Arsèguel o Boumort. Els animals troben la pau, una vida digna, i es converteixen en aliats de la gestió del territori, en aspectes com la prevenció d’incendis, recorda la presidenta de la fundació
Un altre àmbit d’actuació de l’entitat és la social, amb l’oferta “d’activitats de team building per a empreses, voluntariat corporatiu, voluntariat ambiental, educació ambiental i emocional, amb el suport i l’acompanyament que ens donen els cavalls en aquests contextos de natura”, explica Galindo. En aquesta acció social s’emmarca la visita que recentment protagonitzaven alumnes de l’Escola Agrària del Pirineu, amb la qual la fundació preveu arribar a alguna col·laboració estable.
Tornem al principi, a la sorpresa –veiem que ingènua– que s’abandonin cavalls i rucs. “Doncs no us sorprengueu, cada setmana nosaltres rebem trucades. La llàstima és que per manca de recursos, d’espai, i això que gestionem moltes hectàrees, no els podem acollir, seríem irresponsables”.
Persones desestructurades
La procedència dels que acullen són diverses. “Sempre hi ha la persona desestructurada que en un moment determinat es fa càrrec d’un cavall i que després la seva mateixa desestructura fa que deixi el cavall en un estat d’abandonament extrem”. A banda de les persones maltractadores “o que en la seva manera de fer infringeixen un perjudici en l’ésser que tenen al costat”, argumenta Galindo. I després, hi afegeix, “hi ha persones ingènues que pensen que un cavall cap en un jardí, en un xalet, en un quadrat, que pot estar sol, quan el cavall és gregari, familiar, i claustrofòbic, necessita espai i necessita grup: és la base de la seva etologia”.
Hi ha casos extrems, els dels animals que acaben abandonats al final de la seva vida, cosa que passa amb els de competició: “acaben molt malament, amb artrosi greu a edats molt joves o amb lesions cròniques que ja els inhabilita per a la competició i aleshores els propietaris se’n volen desfer”. A vegades, el mal és absolutament banal: “el cavall ja m’ha quedat petit i no el puc muntar, i me’n desfaig com si fos una moto que es pot llençar com ferralla”. I aquest és el valor de la vida, conclou Galindo.
O situacions tan específiques com el grup de cavalls Przewalski, la raça més primitiva del planeta, de la qual es calcula que sobreviuen un parell de milers d’exemplars. Els que pasturen tranquils gràcies a la Fundació Miranda procedeixen d’un zoo d’Almuñécar que va tancar portes. S’estan a un espai de Boumort de 13.000 hectàrees que la fundació ha rebut en custòdia de part de la Generalitat de Catalunya. Són uns animals, precisa la fundadora de la fundació, “que tenen algun cromosoma més, i això els dona un tret diferencial físic que afecta la seva biologia i els fa més semblants a una zebra o a un cérvol que a un cavall domesticat”.
També per aquestes contrades van rebre un llegat, al Querforadat, un espai que començaran a ocupar de cara a l’estiu vinent. De moment, on sí que estan arrelats és en una finca a Ansovell, al municipi de Cava, a la cara nord del Cadí. “És una zona molt especial, perquè la pastura és molt rica, hi ha abundància d’aigua i d’herba pertot arreu, i això ens ha permès portar-hi un grup que fa aprofitament temporal, que és molt resilient, amb un mascle i les seves femelles”. Un mascle al qual han fet la vasectomia, menys invasiva que la castració, específica Galindo, “perquè no vagin criant de manera descontrolada”.
Un final digne
Aquesta finca permet allotjar animals que ja estan a les acaballes de la vida, perquè arribin al final d’una manera digna. Pasturen en llibertat, monitorats per veterinaris, i ells “continuen aportant la seva llavor al territori, a la conservació del territori”. Animals com aquests “estan en espais molt a prop de poblacions i a vegades les persones pensen que a aquests cavalls els tenim molt prims, que no en tenim cura”. Però res més lluny de la realitat, assegura Galindo. És el cas del Tro, indica, “que cada dia està més apagat”: coses de l’edat, però “aquest cavall té totes les atencions i tot el respecte que mereix”.
El quid de la qüestió per a la fundació, naturalment, és finançar-se. Ho aconsegueix gràcies a socis, a padrins, i a les activitats que obre a la participació. Com les transhumàncies –aquest cap de setmana, previsiblement, duran a terme la dels animals que han passat l’estiu a Ansovell fins a Arsèguel–. Si en aquest cas el recorregut es pot completar en unes hores, també s’embarquen periòdicament en aventures més llargues, com els deu o dotze dies que necessiten per al Camí de Marina, del Pirineu al mar. “Tenim un ADN transhumant”, conclou Galindo.
