Cigonyes al camí dels soldats

Es prometia un dia esplèndid i fructífer. La pluja de dissabte havia impedit les aus emprendre el vol, així que el cel clar de diumenge les convidaria a enlairar-se per continuar en ruta cap al sud.  I sí: els naturalistes d’Aubèrria (acompanyats d’un grapat d’aficionats, algun d’absolutament neòfit) van comptabilitzar en poques hores fins a 250 exemplars en viatge: esparvers (o falcons), milans reials, algun milà negre i les fabuloses àguiles marcenques, amb 180 centímetres d’envergadura quan estenen les ales (qui tingui sort i la vista molt afinada potser també veurà part de les serps que degluteixen mentre volen). I sobrevolant els caps dels observadors, un enorme estol de cigonyes enlairant-se amunt amunt, agafant alçada. Cent vuitanta exemplars que el dia anterior van ser comptabilitzats pels ornitòlegs de la Cerdanya i que ahir van passar sobre l’Alt Urgell. En el moment de ser albirats per Dalmau i companyia, en la pista que condueix des de Vilanova de Banat fins al Turó Galliner. Encara hi hauria un altre regal: mitja dotzena d’exemplars de cigonya negra desplaçant-se com la resta en aquest viatge cap al sud-oest per passar l’hivern. 
Moltes d’aquestes aus són capaces, explicava Dalmau d’entrada, de viatjar fins a 200 kilòmetres en una jornada. Planen aprofitant els corrents ascendents i l’aire càlid. 
“Els que mirem rapinyaires sempre tenim la fal·lera de veure’n més i de més a prop.” La jornada d’observació d’ahir és una més de les que van realitzant Dalmau i companyia des del 1995. “Vam aprendre que a finals d’estiu per aquí circulen molts rapinyaires migradors.” Unes observacions amb les quals van realitzar informes anyals per al Parc Natural del Cadí-Moixeró. “Aquell primer any en vam comptar 3.520 i el 2003 ja  eren 5.369, però l’any següent, amb més esforç, estant més dies a lloc, vam arribar a superar els 7.000. I segur que si estiguéssim més dies, amb més gent, en veuríem més”. Perquè, puntualitza el naturalista, “això és el que nosaltres arribem a observar, no el que passa realment, que és molt superior”. 
Fer els seguiments ornitològics requereix paciència i constància. “Mireu la fitxa del 2 de setembre del 2003: sabeu què és estar-se vuit hores allà dalt i veure’n zero?” El premi vindria el dia següent: un miler. Com aquest cap de setmana, el primer dia havia plogut i al següent les aus havien fet cua, com qui diu, per enlairar-se. Com ahir. Situar-se al Turó Galliner era quasi com seure a veure els avions arribar al Prat. 
El turó, per cert, també té la seva història. Al principi l’ornitòleg s’hi enfilava i s’instal·lava al roc amb cadireta, para-sol i nevera (el mirador és del 2009). Que era lloc adient ja ho avisava el topònim: Galliner no es refereix a aus de corral. Però per arribar-hi, relata Dalmau, no hi havia ni camí. “A la collada de Lletó hi ha un búnquer de la línia Pirineus que va construir Franco” i a la vora del mirador n’hi ha un altre (i un magatzem de munició). Així que els naturalistes van buscar en alguna base cartogràfica el que la gent del poble coneixia com el camí dels soldats.