Va ser una de les primeres persones aïllades a Andorra, tan aviat com es va confirmar el primer positiu, dijous al vespre. Així que dimarts entrava ja en el cinquè dia de confinament al seu domicili. En el seu cas, sense opcions a abandonar-lo sota cap pretext. Continua sense símptomes d’haver contret la malaltia, explica, i ja només comptant els dies d’“arresto” que li queden. El més dur, assegura –com ja avançava divendres passat en entrevista amb aquest rotatiu quan a penes portava un dia de confinament–, és estar allunyat dels fills. “El pitjor és no poder-los abraçar ni fer-los petonets”. Però sempre hi ha estratègies per mostrar carinyo als propers i ells, com tothom en aquesta família, se les han empescat: “Quan baixen a passejar el gosset passen per sota de casa, truquen al timbre i trec el cap perquè ens puguem veure.” Com en una escena de Romeu i Julieta, ironitza, sense perdre l’humor malgrat la situació. 

Ell, que porta ja uns dies d’avantatge sobre la resta, reconeix que el dia a dia se li està fent “molt avorrit”. Amb tot, viu sense haver-se marcat uns horaris concrets. “Em llevo i esmorzo, faig neteja per casa, que posar-hi una mica d’ordre sempre està pendent, i estudio o veig una pel·lícula”. També passa “moltes estones simplement sense fer res, en solitud i silenci, reflexionant”. Entre altres coses, sobre la gent que es veu confinada no de manera provisional, sinó permanentment, a causa d’alguna malaltia. “Al cap i a la fi, per a mi això s’acabarà en uns dies, sé que és temporal; no vull ni pensar com és de dur per a qui ho viu de manera continuada i no hi veuen el final”. 

Com explicava ja divendres passat, mira de mantenir-se informat, “però sense machacarme massa”, racionalitzant les estones d’exposició a les informacions. Sí l’han enfurismat, afirma, les notícies sobre la gent que no s’acaba de prendre el confinament amb la seriositat necessària. “Pel que veig hi ha gent que s’ho està prenent com un joc. No cal dramatitzar, però tampoc no hauríem de frivolitzar. Per a alguna gent és molt molt seriós, podrien caure molt malalts o perdre la vida.” Ell ho porta amb bon humor, però “que pensi tothom que alguns, com jo, no tenim cap opció, no podem sortir al súper, no tenim cap oportunitat d’airejar-nos, ni tenim la família a prop”. 

Exactament això, la total absència de contacte humà, és el que es fa més dur durant aquestes llargues jornades. “Tot i que el caliu de la família i els amics el noto al cent per cent, tots ells estan absolutament pendents de mi, portant pel·lícules, llibres, tot el que necessiti.” La sort, diu, és que els fills “ho entenen i encara que em troben molt a faltar, se solidaritzen amb la situació que està vivint tothom i saben que és important no entrar en contacte amb ningú”.