No ha estat un Dia dels treballadors més, no es tractava de complir amb el ritual de sortir al carrer perquè tocava, pel costum. Ha estat una jornada que va recuperar la presencialitat i amb unes reivindicacions que anaven més enllà de demanar una millora en les condicions de treball. Perquè l’1 de Maig ha arribat en un moment delicat pel que fa a la situació social de precarietat que viuen molts ciutadans i famílies. Així ho han expressat alguns dels que per primera vegada en la vida acudien a la manifestació per reclamar unes pensions dignes. Ha estat el cas, per exemple, de la Carme, que es veu abocada a poder sobreviure gràcies a l’ajuda dels seus fills perquè “amb la pensió que tinc he de triar si menjo o si pago el lloguer del pis, i això després d’haver treballat 35 anys al país”, ha exposat. “Ajudes? És clar que en podria demanar, però senzillament em fa vergonya”, ha remarcat. Ah, i d’això d’allargar la jubilació fins als 67 anys, “ni parlar-ne, cal buscar altres solucions”. Ella formava part del mig miler de persones aproximadament que s'han anat aplegant des de les 11 del matí a la plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany per escalfar motors i acabar d’arranjar algunes de les pancartes que acompanyarien la comitiva, com ara la d’un dels sindicats en la qual es podia llegir: “Som víctimes d’una Justícia ineficaç”. 

Tal com estava previst, i quan passaven només cinc minuts de dos quarts de dotze, els ciutadans s'han anat situant darrere la gran pancarta que aplegava afiliats i no afiliats de la quinzena de sindicats que convocaven la manifestació amb el lema “Per un present i un futur dignes”. Així, des de Coprínceps i per tot l’eix comercial, aturant-se en diverses ocasions per fer participar tothom de les seves reivindicacions i amb un director d’escena, el Pantxo, que ha estat qui ha fixat les aturades i ha convidat a fer les proclames alhora que feia d’interlocutor amb els agents de circulació d’Escaldes i d’Andorra la Vella i els policies que vetllaven per la bona marxa de la concentració. Els participants han reclamat una i altra vegada pensions i salaris dignes. Al seu pas, els treballadors dels comerços de Carlemany i Meritxell, molts dels quals eren empleades de les botigues, han sortit a donar suport als manifestants repetint els eslògans o aplaudint-los. I ha estat llavors quan els representants sindicals que encapçalaven la marxa repetien la cantarella d’“això també és per vosaltres” o aquella altra: “el carrer sempre serà nostre”. Algunes d’aquestes empleades que han sortit dels comerços ho han fet molt emocionades per la situació que viuen i que és en molts casos crítica a causa d’uns lloguers que no poden pagar, amb uns sous que ja fa anys que no s’han tocat ni un mil·límetre, des del 2019, ha recordat l’Ester, una de les treballadores que no es va poder unir a la manifestació precisament perquè li tocava treballar. “I com ens ho podem fer  si tot s’apuja: l’alimentació, la llum, la calefacció... i el lloguer, ni que sigui segons l’IPC”, ha comentat.

De fet, durant la manifestació el clam per uns lloguers assequibles que permetin la gent no haver de marxar del país ha estat molt present, amb crides a acabar amb l’especulació i a reivindicar el dret a quedar-se al país que els ha vist néixer i no haver de marxar davant la impossibilitat de fer front a aquests lloguers desmesurats en comparació amb els salaris que es perceben. Un dels eslògans que s'ha pogut sentir també durant el recorregut anava adreçat al cap de Govern: “Espot, escolta, el poble es revolta”. 

Però a més dels eslògans, també es van lluir pancartes amb frases com ara “Soc andorrana, no youtuber” o “Com s’ho faran els rics quan els treballadors marxin del país?”. D’aquesta manera volien posar en relleu que la distància entre els treballadors i les classes benestants s’està fent cada vegada més gran. Així ho ha manifestat el Manel: “No pot ser que perquè uns pocs visquin bé la resta hàgim de malviure amb uns sous que no ens permeten gaudir de les coses bones que ofereix la vida”. I hi ha afegit, “a mi i a la meva família també ens agrada anar al teatre, al cinema, al futbol, a berenar, però amb el que guanyem no ens podem permetre res d’això”. 

Per als que ja no hi són
Quan han arribat al destí final de la marxa, la plaça del Consell General, ha arribat el moment de llegir el manifest, que des de feia dies els sindicats havien donat a conèixer. I així ho han fet, però abans, el secretari general de la Unió Sindical d’Andorra (USdA), Gabriel Ubach, ha aprofitat l’ocasió per resumir la indignació de tots els congregats: “el que tenim clar és que no podem continuar així”. I per què? “no podem continuar amb salaris de misèria, ni 1.500 euros per un pis de botifarra”. Però abans del manifest, ha demanat fer un minut de silenci per als companys de lluita que des de la pandèmia ja no hi són: Joaquim Sobré, Joan Seguí i Antoni Capdevila. També ha agrait a les formacions polítiques el suport a la manifestació: al PS, SDP i Andorra Endavant. Un agraïment que ha fet extensiu a la comunitat portuguesa i marroquina. Ara bé, també “ens hauria agradat tenir aquí Terceravia, Ciutadans Compromesos i Demòcrates”, ha afegit, perquè Andorra és de tots i per a tots.

Després, ha arribat el que ja estava previst, una lectura compartida del manifest en defensa d’una vida digna, justa i solidària per a tota la ciutadania d’Andorra. La proclamació s'ha interromput en diverses ocasions pels congregats a la plaça del Consell, sobretot quan es carregava contra l’abús d’autoritat i la vulneració dels drets de la ciutadania o contra la perllongació de l’edat de jubilació. Igualment han suscitat els aplaudiments dels assistents les denúncies de la gestió en polítiques d’habitatge, “que estan portant la ciutadania a la pobresa, la incapacitat d’assumir un lloguer o adquirir un habitatge de propietat” i la vulneració del dret constitucional a tenir una habitage digne. L’últim paràgraf del manifest és el que s'ha llegit en quatre idiomes: català, espanyol, portuguès i francès. D’aquesta manera s'ha volgut fer una crida a tots els ciutadans que aporten el seu granet d’arena en la construcció d’Andorra “a no abaixar el cap, a no tenir por i a no callar”. 
 
Les dones, la pitjor part
I ja fora de guió, almenys del que es va explicar en presentar-se com aniria la manifestació, els convocants han donat la paraula a una representant de l’associació Stop Violències que ha llegit un petit manifest en el qual s’exposava que els estudis encarregats pel mateix Executiu sobre les condicions laborals queda clar que “les persones més empobrides són les dones”, sobretot les que viuen soles amb fills a càrrec i les padrines. I és que són les dones, han remarcat, les que tenen el major percentatge de treball precari segons la CASS. I són les dones,  han afegit, les que “han de demanar almoina sol·licitant la pensió de solidaritat”. “La feminització de la pobresa és una trista realitat al nostre país”, han subratllat. I finalment han reclamat també “una Andorra habitable per a qui la sosté: els treballadors i les treballadores”. 

“Un èxit”
Ubach ha fet una valoració molt positiva de la participació i el desenvolupament de la manifestació. Al seu parer, “això és un èxit de la ciutadania que diu prou a una situació insostenible”. I ha posat èmfasi en la ciutadania perquè, així com altres vegades a la mobilització havien participat sindicalistes espanyols, en aquesta ocasió “tot és gent del país”, ha constatat. Però això no s’acaba aquí “i el Govern ha de prendre nota del que ha passat avui”, va reblar. En aquest sentit, ha remarcat que hi ha un descontentament general de la població pels salaris baixos i els pisos de lloguer excessivament cars. I si van decidir culminar la marxa prop del Consell General ha estat perquè són els representants de la sobirania del poble andorrà els qui “han de prendre nota d’això i fer polítiques que tinguin un efecte immediat i urgent”. I per això el secretari general de l’USdA ha tornat a insistir que “no pot ser que els nostres avis hagin de marxar del país perquè amb 650 euros de pensió no poden arribar a pagar ni tan sols el pàrquing del pis”.