“Un cacau”. Carlos és pare de tres fills escolaritzats al sistema espanyol i qualifica d’aquesta manera les classes a distància desenvolupades des de l’esclat de la crisi del coronavirus. “Ara ja estem agafant el ritme però és complicadíssim que els infants segueixin el curs des de casa”, indica. Primer de tot hi ha una qüestió tècnica. “Tenim un ordinador de taula i una tablet” i la setmana passada va anar a comprar un portàtil. Per consultar-los han anat fent torns però treballar quan tens al costat la Play o el mòbil és difícil. “No puc tenir-los cinc hores asseguts a la taula del menjador”, lamenta.
Per als més grans, el centre els va donar unes orientacions a l’inici en les quals es recomanava tenir ocupats els infants durant les hores lectives. Per Carlos, aquesta és una missió impossible. A això s’hi va afegir l’acumulació de tasques que els professors encomanaven als alumnes durant els primers dies. “Alguns docents no paraven d’enviar i enviar”, recorda, i remarca que en algunes assignatures han treballat més que durant la resta del curs.
A més, tota aquesta activitat ha de passar pels progenitors. “Els mòbils de la meva dona i el meu anaven al límit” d’indicacions que els fills havien de seguir. Tampoc els docents feien servir les mateixes aplicacions, i això ha obligat a les famílies a utilitzar diferents canals per realitzar aquestes tasques. “Jo no tinc una tablet per als fills de 2.000 euros”, exposa. Carlos també posa en dubte els coneixements adquirits durant aquest període. Indica que encarregar treballs o fins i tot fer exàmens amb tres dispositius electrònics al costat “si no saps una cosa, la mires”. Per això considera que caldrà reforçar els coneixements de forma important de cara al curs que ve. En resum, i com han indicat altres progenitors, els pares i mares no estan preparats ni tenen el temps de fer de mestres dels seus fills.
