La xifra és diguem-ne que oficiosa, perquè el mateix Bisbat no tenia molt clara la quantitat de gent a qui acabaria ahir obrint les portes per a una recepció nodridíssima. Vora els quatre-cents convidats van confirmar-ne l’assistència en aquest debut de Serrano Pentinat com a amfitrió de la recepció nadalenca. Amb escenografia modificada, dèiem: l’escenari ja no es va situar al fons de la sala, sinó ben a prop de l’entrada. És clar que si en alguna cosa té segles d’experiència la institució és en pompa i circumstància, així que obsequiava el públic amb dramàtica obertura de portes per donar entrada al copríncep. Una de les poques concessions a la fantasia, gosaríem dir, en un acte protocol·lari que, per la resta, està perfectament coreografiat.
A la gran sala, les autoritats andorranes prenien posicions: els més intrèpids, fent-se un lloc ben a primera fila, i un cop conquerida la primera fila quedava serrada de manera més ferma que si hagués estat formada per aguerrits hoplites. Els que sortien perdent en la batalla, i els que necessitaven respirar, optaven per atalaiar un forat on col·locar-se, encara que el que guanyaven en oxigen el perdessin en bones vistes. Sort en tenen alguns, com el regidor alturgellenc Toni Nadal: el seu cap sempre sobresurt, com un far en la tempesta. Fins i tot per sobre del de Pere Baró, un altre dels convidats d’envergadura, però el del consistori l’avança per dalt, sinó per l’esquerra.
Entre el personal circulava ufanós Joan-Enric Vives, saludant i distès com aquell que, efectivament, pot anar-se posant de flor en flor perquè ja pot feliçment dedicar-se a contemplar les obres des de darrere les tanques amb les mans a l’esquena.
Una altra de les exigües novetats de l’edició, el cor convidant per al contrapunt musical. En aquest cas, el d’adults de Catherine Metayer. Que, cal dir-ho, generava algun xiuxiueig: “Ho fan molt bé”. A banda de bé, breu, com el càtering: alguns sempre recordaran Vives guiant un grup de privilegiada visita per les dependències de Palau i, explicant els ets i uts de les recepcions, assegurant que a casa el que serveixen és “poc, però molt bo”. Llàstima, es planyia alguna de les convidades d’ahir, que a paenes s’arribi a tastar, i no perquè sigui escàs, sinó perquè no sembla convenient entaforar-se molts canapès a la boca quan cal posar en pràctica les habilitats socials.
